Category Archives for intel·ligència

La Dislèxia i trastorns d’aprenentatge associats

La dislèxia és un dels trastorns d’aprenentatge més freqüents. Es diu que fins a un 10% de la població podría tenir-ne en més o menys grau, però molts casos no es detecten i per tant no hi ha dades oficials. Es defineix com la dificultat en la lectura que presenta un nen amb una intel·ligència normal o per sobre de la mitjana.

Se n’han fet vàries classificacions:

  • Dislèxia superficial o diseidètica o visual: Llegeixen síl·laba a síl·laba, seqüencialment, no processen la globalitat de la paraula. Dèficit visuoespacial i de memòria visual sovint associat. Tindran problemes quan les paraules no s’escriuen com es pronuncien (anglicismes per exemple).
  • Dislèxia fonològica o disfonètica o auditiva: Llegeixen les paraules globalment, sense segmentar-les, presenten un dèficit del processament seqüencial, i per tant, fan una deducció visual de la paraula sense analitzar-la. Presentaran dificultat en la lectura de paraules desconegudes i pseudoparaules (paraules que no existeixen).
  • Dislèxia disfàsica: Presenten un llenguatge expressiu pobre (frases curtes, poc vocabulari) associat a anòmia i dificultats de comprensió. Diferència important entre intel·ligència verbal i manipulativa (tot i estar en rangs normals).

Trastorns sovint associats:Captura de pantalla 2014-10-07 a les 18.53.34

  • Trastorn per dèficit d’atenció amb o sense hiperactivitat (TDA/H): Entre un 25 i un 40% dels dislèxics compleixen també criteris de TDAH.
  • Discalcúlia: dificultats amb el càlcul, moltes vegades relacionat amb el dèficit visoespacial i la seqüenciació.
  • Disortografia: Problemes en escriure correctament, dèficit de seqüenciació o coordinació ull-mà. Distingir de disgrafia on hi ha un problema grafomotor o dispràxia.

Entre els primers signes de dislèxia en edat escolar hi ha la inversió de lletres o escriptura en mirall, dificultats visuoespacials o en la orientació esquerra/dreta, dificultat en identificar paraules que ritmen, en segmentar o comptar síl·labes, lletrejar paraules, ometre o afegir lletres.

Els estudis més recents classifiquen la dislèxia com a trastorn del desenvolupament cerebral, s’han trobat anomalies en les àrees relacionades amb la lectura en estudis de ressonància magnètica funcional i tomografies per emissió de positrons. També s’ha trobat evidència de malformacions en autòpsies de cervells de pacients dislèxics (com el de Albert Einstein).

Tot i que hi ha moltes classificacions de tipus de dislèxia, cada persona és un món i no sempre és fàcil encaixar en una casella. Per tant, abans de diagnosticar una dislèxia, s’hauran de determinar els diferents coeficients d’intel·ligència, comparant el coeficient verbal amb el manipulatiu. Ens fixarem si predomina la memòria visual o la seqüencial. Mitjançant una extensa avaluació neuropsicològica, determinarem quin tipus de trastorn cognitiu predomina i quins dèficits hi pot haver associats. A partir d’aquests resultats podrem dissenyar un programa d’entrenament personalitzat al perfil de cada subjecte.

Seria convenient que tots els nens passessin una revisió neuropsicològica completa al voltant dels 7 anys per poder detectar a temps qualsevol problema que pugui interferir en aprenentatge futurs. I així evitar que persisteixin símptomes en edat adulta com dificultats per resumir textos, per llegir en veu alta, o aprendre llengües.

Mites del cine

Ahir vaig anar a veure Lucy al cine (http://www.lucy-lapelicula.es). La pel·lícula es basa en que només fem servir un 10% del nostre cervell. Això es pot entendre de dues maneres, la localitzacionista que s’insinua en el film, com si tinguéssim un 90% de cervell sense fer servir, i la del potencial, com si poguéssim desenvolupar el cervell un 90% més.

lucy-cartelAnem a pams, aquest mite del 10% el va difondre el senyor Einstein (que per cert, era dislèxic i tenia una malformació cerebral: http://goo.gl/49etmx) quan encara no hi havia tècniques per estudiar la funció cerebral. Des que existeix la ressonància magnètica funcional sabem que per qualsevol activitat fem servir pràcticament tot el cervell i fins i tot quan no fem res en fem servir gran part (http://goo.gl/jMsuT2). El cervell està fet principalment de neurones (substància grisa) i les seves connexions (substància blanca). Les neurones funcionen en xarxa i no és tant important la quantitat que en tinguem com lo ben connectades que estiguin. Si realment tinguéssim un 90% de neurones sense fer servir, aquestes neurones es moririen. Des que naixem i creixem van morint neurones cada dia, les que no es connecten es moren, les que no es fan servir també s’acaben morint. Les trobem a faltar? No. És necessari que unes morin per tal que les altres es desenvolupin, creixin noves branques (dendrites) i facin noves connexions (sinapsis).

Respecte el potencial, és evident que el cervell té més potencial del que es fa servir habitualment. Els pares de la psicometria Horn i Cattel van dividir la intel·ligència en fluïda i cristal·litzada (http://goo.gl/EaKYTh). Com a intel·ligència fluïda entenem el funcionament, els processos o adaptació al canvi del cervell. Tot i que aquesta part de la intel·ligència té més tendència a ser innata, podem entrenar la memòria o la concentració o el càlcul aconseguint una millora substancial en el rendiment cognitiu, però no arribarem ni a la telecinesis ni al control mental dels altres com s’especula a la pel·lícula.

Respecte a la intel·ligència cristal·litzada o coneixements i estratègies apreses, el que no tenim és temps d’aprendre gaire més del que aprenem. Els nens petits són esponges i poden absorbir quantitats desorbitants d’informació cada dia, però la majoria ja fan escola i extraescolars, no els podem tenir endollats 24h com un ordinador, el cervell també necessita descansar i de fet és durant el son quan es consoliden els coneixements i la memòria. Hi ha massa coses per aprendre i no tenim temps per totes, ens acabarem especialitzant segons les coses que més ens motivin o que se’ns donin millor. Per tant, sí que tenim un potencial per aprendre molt, però no tenim temps (i motivació a vegades).

lucy_bigPer altra banda, vull exposar algunes possibles veritats de la pel·lícula Lucy:

  • El primer homínid australophitecus va ser batejat com a Lucy. (La creació de Lucy com la creació d’Adam)
  • Lucy in the Sky with Diamonds: cançó dels Beatles que no surt a la pel·lícula però fa referència a una droga psicodèlica que va ser usada molts anys com a expandidor de consciència i creativitat. Podria la CPH4 estar-hi basada?.
  • Canvis en el cervell o el cos podrien reflectir-se en els ulls (iridologia).
  • Com més intel·ligent es torna la Lucy menys feliç es sent, o menys somriu la Johansson.

En resum, Luc Besson segueix la seva tendència a posar una superheroïna en una pel·lícula amb grans dosis d’acció no gaire realista, i que partint d’una premissa científica falsa (i documentals de National Geographic) acaba explicant una història molt més filosòfica que no pas de ciència-ficció.

El coneixement està a tot arreu, només hem de saber com fer-lo servir.

Jugar per fer créixer el cervell

El joc és una activitat recreativa inherent i universal en el ser humà. Si mirem enrere, en l’evolució de les espècies, podrem fixar-nos que els animals que juguen són també els considerats com a més intel·ligents (primats, simis, cetacis, felins i canins principalment). En l’evolució del cervell de les diferents espècies es troba una clara relació entre la quantitat o volum d’escorça cerebral (neocòrtex) amb els temps de criança i joc familiar. Heus aquí doncs la importància del joc que ens confirma que (per bé o per mal) som l’espècie més evolucionada d’aquest planeta.

407187-animal-lovers-wild-playDurant la infància el joc és un gran motor d’aprenentatge psicomotriu, cognitiu, afectiu i social. No només juguem perquè és divertit sinó que jugant anem fent créixer el nostre cervell constantment, aprenem coses, fem connexions, que ens faran més àgils cada cop que caiguem a terra i ens aixequem, que en faran més ràpids cada cop que atrapem a un altre o fem un gol, que ens faran més llestos a cada partida (o batalla) que guanyem. El joc durant la infància és una manera divertida d’aprendre a viure tant en els animals com en nosaltres els humans.

El desenvolupament del llenguatge és el que diferencia abismalment el joc (i el cervell) dels humans respecte al dels animals. Els jocs més instintius abans mencionats (agilitat, destresa, competició) també es donen en els animals. A partir dels 2 anys, quan es comença a tenir llenguatge, els nens comencen a fer joc simbòlic, aquest consisteix en imitar la vida dels adults (fer la compra, cuinar, netejar la casa, cuidar la nina, fer de metge…). Aquest tipus de joc rarament es troba en estat salvatge, però alguns primats criats amb humans també l’han mostrat, per exemple Kanzi.

juegos-mesa-beteraEl joc social, amb regles del joc, és el joc humà per excel·lència i n’hi ha de molts tipus i per totes les edats. Jocs de taula, de cartes, d’estratègia, de rol, tots estimulen i fan créixer el nostre cervell, ens integren socialment i ens estabilitzen emocionalment. Una bona plataforma per trobar jocs idonis i assequibles per funcions cognitives específiques o indicats i recomanats específicament per trastorns diversos com el TDAH o la malaltia d’Alzheimer és la Memoryteca.

Els videojocs també ofereixen diversos efectes beneficiosos al nostre cervell, així mateix en la última reunió anual de la societat catalana de neuropsicologia es van presentar estudis on jugar al Tetris millorava el trastorn per estrés posttraumàtic, o nens amb dislèxia milloraven jugant  a videojocs d’acció.Brain-on-a-bike-exercise

Ja fa anys que qui estudia cervells mira caps als jocs i qui desenvolupa jocs té en compte els cervells. Crec recordar que el primer braintraining que va sortir era per la Nintendo DS. A partir d’aquest, n’han anat sortint molts més, per vàries plataformes, Cognifit, Smartbrain, Lumosity, Fitbrains, NeuronUp. Però no sempre cal recórrer a les grans plataformes, també hi ha algunes compilacions de petits jocs per funcions, com la que van fer a un punt tic amb les preferències dels seus alumnes adults amb queixes de memòria.

En conclusió, el joc és una bona eina a totes les edats i en totes les condicions, per mantenir, millorar o rehabilitar el cervell.