Jugar per fer créixer el cervell

El joc és una activitat recreativa inherent i universal en el ser humà. Si mirem enrere, en l’evolució de les espècies, podrem fixar-nos que els animals que juguen són també els considerats com a més intel·ligents (primats, simis, cetacis, felins i canins principalment). En l’evolució del cervell de les diferents espècies es troba una clara relació entre la quantitat o volum d’escorça cerebral (neocòrtex) amb els temps de criança i joc familiar. Heus aquí doncs la importància del joc que ens confirma que (per bé o per mal) som l’espècie més evolucionada d’aquest planeta.

407187-animal-lovers-wild-playDurant la infància el joc és un gran motor d’aprenentatge psicomotriu, cognitiu, afectiu i social. No només juguem perquè és divertit sinó que jugant anem fent créixer el nostre cervell constantment, aprenem coses, fem connexions, que ens faran més àgils cada cop que caiguem a terra i ens aixequem, que en faran més ràpids cada cop que atrapem a un altre o fem un gol, que ens faran més llestos a cada partida (o batalla) que guanyem. El joc durant la infància és una manera divertida d’aprendre a viure tant en els animals com en nosaltres els humans.

El desenvolupament del llenguatge és el que diferencia abismalment el joc (i el cervell) dels humans respecte al dels animals. Els jocs més instintius abans mencionats (agilitat, destresa, competició) també es donen en els animals. A partir dels 2 anys, quan es comença a tenir llenguatge, els nens comencen a fer joc simbòlic, aquest consisteix en imitar la vida dels adults (fer la compra, cuinar, netejar la casa, cuidar la nina, fer de metge…). Aquest tipus de joc rarament es troba en estat salvatge, però alguns primats criats amb humans també l’han mostrat, per exemple Kanzi.

juegos-mesa-beteraEl joc social, amb regles del joc, és el joc humà per excel·lència i n’hi ha de molts tipus i per totes les edats. Jocs de taula, de cartes, d’estratègia, de rol, tots estimulen i fan créixer el nostre cervell, ens integren socialment i ens estabilitzen emocionalment. Una bona plataforma per trobar jocs idonis i assequibles per funcions cognitives específiques o indicats i recomanats específicament per trastorns diversos com el TDAH o la malaltia d’Alzheimer és la Memoryteca.

Els videojocs també ofereixen diversos efectes beneficiosos al nostre cervell, així mateix en la última reunió anual de la societat catalana de neuropsicologia es van presentar estudis on jugar al Tetris millorava el trastorn per estrés posttraumàtic, o nens amb dislèxia milloraven jugant  a videojocs d’acció.Brain-on-a-bike-exercise

Ja fa anys que qui estudia cervells mira caps als jocs i qui desenvolupa jocs té en compte els cervells. Crec recordar que el primer braintraining que va sortir era per la Nintendo DS. A partir d’aquest, n’han anat sortint molts més, per vàries plataformes, Cognifit, Smartbrain, Lumosity, Fitbrains, NeuronUp. Però no sempre cal recórrer a les grans plataformes, també hi ha algunes compilacions de petits jocs per funcions, com la que van fer a un punt tic amb les preferències dels seus alumnes adults amb queixes de memòria.

En conclusió, el joc és una bona eina a totes les edats i en totes les condicions, per mantenir, millorar o rehabilitar el cervell.

Anuncis

CUIDAR AL CUIDADOR

Quan se’ns presenta la perspectiva d’haver de cuidar un malalt crònic o degeneratiu s’han de tenir vàries coses en compte.

L’experiència de cuidar serà molt diferent segons les característiques de la malaltia i el curs que segueixi, del l’autonomia i col·laboració del pacient, i de la personalitat i manera d’afrontar les coses del cuidador.

Les famílies del malalt s’han de reorganitzar en funció de la disponibilitat de cadascú, dels recursos econòmics (poder o no permetre’s una cuidadora) , dels recursos insititucionals (tallers de memòria, centres de dia) i de la solidaritat i suport emocional que puguin trobar a l’entorn social.

Quan el cuidador es queda sol o se sent sol davant la situació, es pot cremar.caregiver_stress

SÍNDROME DEL CUIDADOR

És una resposta inadequada a un estrès emocional prolongat. Consta de diferents fases:

A. Primera fase o de estrès laboral:  Fase d’alarma. El cuidador comença a no tenir temps per si mateix, viu per cuidar a l’altre i creu que pot amb tot.

B. Segona fase o de inadequació personal:  Fase de resistència. El cuidador começa a tenir trastorns emocionals i psicosomàtics quan no es veu recolzat pel seu entorn. Sensació d‘impotència i sentiment de culpa.

D. Tercera fase: De buit personal: Fase d’esgotament. Fatiga, bloqueig, incapacitat de presa de decisions. Mal humor. Síndrome de cuidador establert.

INDICADORS O SÍMPTOMES D’ALARMA

  • Pèrdua de paciència, s’enfada de seguida, irritabilitat, susceptibilitat.
  • No disfruta de res, pèrdua d’aficions.
  • Trastorns de la son i la gana.
  • Símptomes d‘ansietat i depressió.
  • Consum d’alcohol o tranquilitzants.
  • Aïllament social, descuit de l’aspecte personal.
  • Somatitzacions: Asma, úlcera, cefalea, herpes, tiroides, hipertensió, arrítmies…

CAREGIVERSPer valorar la sobrecàrrega en el cuidador, se sol fer servir l’escala autoadministrable de Zarit. La trobareu en aquest link per si li voleu fer una ullada o la necessiteu per algun cas.

http://knowalzheimer.com/sindrome-del-cuidador-quemado/
COM CUIDAR AL CUIDADOR

  • Acceptar que hi ha un problema i que caldrà demanar ajuda. Aprendre a delegar.
  • No amagar la malatia socialment, parlar de l’evolució amb família i amics.
  • No oblidar-se d’un mateix. Mantenir aficions i cercles socials.
  • Demanar ajuda professional especialitzada, tenir el màxim d‘informació sobre què podem esperar de la malaltia i de com evolucionarà. Apuntar-se a un grup d’ajuda mútua (GAM), per exemple l’associació de famíliars d’Alzheimer de Barcelona (http://www.afab-bcn.org/) o consultar blogs associats.
  • Planificar detingudament tant a llarg termini com el dia a dia. Prioritzar.
  • Cuidar la dieta i descansar adequadament. Si cal, aprendre tècniques de relaxació.
  • Promoure l’autonomia del pacient tant com es pugui. Lo que pugui fer que ho faci, si cal supervisar, sense intervenir gaire.
  • Aprofitar els centres de dia i cuidadors externs per tal de tenir temps per fer altres coses de casa o d’esbarjo.

DIFÍCILMENT CUIDAREM D’UN ALTRE SINÓ ENS CUIDEM NOSALTRES MATEIXOS

Deteriorament cognitiu lleu

El deteriorament cognitiu lleu és la pèrdua de memòria i d’altres funcions cognitives com el raonament, el llenguatge, etc., que pateixen algunes persones durant el seu envelliment. Generalment es considera una etapa de transició entre l’envelliment normal i la demència.

En el curs de l’envelliment es produeix una davallada normal de les funcions cognitives. De la mateixa manera que una persona gran no corre tant depressa, tampoc pensa tant depressa. Juntament amb aquest alentiment en el processament de la informació també es presenten alguns dèficits en les funcions executives que es reflectirà en dificultats de concentració i organització. Es poden produir també alguns oblits considerats benignes en la memòria de l’estil “anava a buscar una ceba al rebost i quan he arribat no sabia què buscava”. Aquests lapsus de memòria considerats normals solen tenir un efecte rebot, és a dir, que allò que no sortia, apareix al cap d’una estona.

El deteriorament cognitiu lleu (DCL), doncs, seria una accentuació de tots aquests símptomes més enllà de la normalitat, però sense interferir significativament en el funcionament de la persona.MCI PET

Per totes les implicacions, de cares a prevenir o frenar l’Alzheimer i d’altres demències, hi ha hagut un gran boom d’estudis i publicacions científiques els últims 15 anys, definint, caracteritzant i seguint al llarg del anys a persones amb deteriorament cognitiu lleu (o mild cognitive impairment; MCI). 

Quan la pèrdua de memòria és el símptoma principal és anomenat DCL de tipus amnèsic i és considerat com una fase prodròmica de la malaltia d’Alzheimer, és a dir, que entre un 10 i un 20% d’aquests individus tendeixen a progressar a demència de tipus Alzheimer cada any.

També pot passar que no sigui la memòria la primera de fallar. En aquest cas en diríem un DCL no amnèsic i, segons quin sigui el patró dels dèficits cognitius trobats, la progressió podria anar cap a una demència per Cossos de Lewy o una Frontotemporal.

Però no tots els DCL empitjoren, segons quina sigui la possible causa, alguns poden romandre estables en el temps o fins i tot millorar i remetre.

Les seves causes o etiologies més típiques serien les d’origen vascular (presència de petites lesions vasculars en la substància blanca cerebral que no sempre s’aprecien en un TAC), la malaltia d’Alzheimer, el trastorns psiquiàtrics crònics amb els seus tractaments o d’altres patologies cerebrals (epilèpsia, esclerosi múltiple,etc…)

La diferència principal entre el deteriorament cognitiu lleu i la demència és la dependència dels altres. Durant la fase de DCL els pacients comencen a deixar algunes aficions, poden començar a retreure’s socialment, poden patir algun canvi de caràcter i estar baixos d’ànims, donat que se n’adonen dels dèficits. Tot i així, aquests trastorns solen passar desapercebuts per part de la gent que no és del seu entorn més immediat.

En resum, el DCL és un diagnòstic de toc d’atenció. No només s’han de caracteritzar les possibles causes per poder-hi fer front (per exemple riscos vasculars), sinó que s’ha d’estudiar meticulosament el dèficit cognitiu per tal de poder fer-nos la idea de com pot evolucionar. I així poder intervenir mitjançant estimulació cognitiva per potenciar i/o compensar aquestes funcions i adaptar tant a la persona com el seu entorn per tal d’allargar la seva autonomia el màxim de temps possible.

La malaltia d’Alzheimer

De totes les demències és la més freqüent i la més coneguda. És el diagnòstic que fa més por quan, a partir de certa edat, comença a fallar la memòria.

El diagnòstic d’Alzheimer implica un dèficit de memòria progressiu en el temps, és a dir que l’amnèsia va a més. El pacient no grava nova informació i comença a repetir-se. Això implicarà un desordre important en els hàbits i rutines.

A aquest problema de memòria se li suma un problema de llenguatge o afàsia que sol començar com a anòmia, és a dir, no li surten les paraules. No pas el nom d’un artista (que ens pot passar a tots) sinó paraules comunes, primer fallaran les que fa temps que no se fan servir, però progressivament el llenguatge s’anirà empobrint dificultant la comunicació.

L‘apràxia és la pèrdua d’habilitats, també present en la demència de tipus Alzheimer, primer les coses que fa temps que no es fan es van desinstal·lant del sistema, llavors vindran altres més habituals de posar un DVD o canviar una bombeta a posar una rentadora o cuinar.

Finalment hi ha l’agnòsia, o la pèrdua del reconeixement de les coses i, a mesura que avança la demència, també de les persones.

Apart de la pèrdua de totes aquestes funcions cognitives, el diagnòstic de demència implica una pèrdua d’autonomia en la vida diària, és a dir, la necessitat d’ajuda per poder cuinar, anar a comprar, seguir els tractaments crònics, etc…

cervellalzheimer

Si una persona compleix aquests criteris i no presenta altres causes mèdiques que puguin explicar aquests símptomes, serà diagnosticada d’Alzheimer probable.  En cas d’haver-hi altres factors (cerebrals o metabòlics) que puguin contribuir al problema serà diagnòsticat d’Alzheimer possible. El que no sap la majoria de gent, però, és que la malaltia d’Alzheimer comença molts anys abans de començar a notar que la memòria flaqueja i per tant anys abans de ser diagnosticat. Per explicar els mecanismes de manera planera, podríem dir que el sistema de “neteja” de la neurona i del cervell no funciona correctament i comencen a acumular-se pilonets de materials que interfereixen en el correcte funcionament del sistema. A dintre les neurones s’hi acumulen manyocs de la proteïna TAU que n’altera el funcionament i  les acaba destruint. Externament, es formen plaques de proteïna beta amiloide que interfereixen les connexions entre neurones que, en quedar-se desconnectades, també moren. Tot això en una imatge del cervell de tipus TAC o ressonància magnètica es reflecteix en una atròfia de l’escorça cerebral, és a dir que el cervell es veu més arrugat i pansit que un de normal.

Tot aquest cúmul de coses que no hi haurien de ser és el que històricament s’ha trobat en els cervells dels pacients diagnosticats d’Alzheimer quan s’han mirat al microscopi després d’haver mort. Aquest estudi postmortem continua essent, avui dia, l’únic diagnòstic definitiu de la malaltia d’Alzheimer.

Arribats aquí, entendreu la importància de detectar la malaltia com més aviat millor, molt abans de la demència i, si pot ser, molt abans dels primers símptomes de memòria. Amb aquest objectiu, ja fa uns quants anys que uns científics de Pittsburgh van aconseguir sintetitzar una substància (marcador) que injectada a una persona viva, pintava sobre la imatge del cervell els cúmuls de proteïna beta amiloide posant a la persona dins un escàner de positrons (PET). Evidentment això va ser una revolució de cares al diagnòstic precoç, però no és una tècnica que es pugui permetre qualsevol butxaca, per això pràcticament només s’ha fet servir per recerca. Anys després dels primers estudis en els quals es van trobar dipòsits de beta amiloide en un de cada 3 pacients sans, s’ha vist que aquests no sempre desenvolupen símptomes d’Alzheimer.

I doncs, perquè uns pacients amb beta amiloide cerebral acaben amb Alzheimer i altres no? Aquí entrarien en joc altres factors a considerar, en el cas que aquí ens interessa, podríem parlar de la reserva cognitiva, coneguda com la capacitat del cervell per refer-se o compensar el dany cerebral, i això va directament relacionat amb l’entrenament i l’ús diari que fem del cervell. Vet aquí l’aparició en els últims anys de cada cop més jocs i aplicacions de “brain training” que he anat compilant.

Tens una tablet? Vols que et dissenyi un programa d’entrenament personalitzat mitjançant aplicacions?

No tens tablet? Vols que vingui jo amb la meva a fer-te l’entrenament a casa teva?

Ompliu el formulari a la pestanya de contacte i em posaré en contacte amb vosaltres.