Tag Archives for conducta

Adopta un gos per millorar la teva salut

El gos ha estat des dels principis de l’humanitat el millor amic de l’home (i de la dona!) i per això va ser el primer animal domesticat per tal de fer companyia, protegir la família i conduir els ramats. Tenir-ne un, doncs, ens aporta clars beneficis emocionals i pràctics. Tanmateix, allò que no s’explica a la majoria de la gent, ni tant sols als que gaudim del privilegi de la companyia d’un gos, és que cada cop hi ha més estudis demostrant nombrosos beneficis a la nostra salut: (Tots els articles son científicament demostrats i porten les referències enllaçades (en anglès, idioma de la ciència))

Els nens que creixen amb un gos a casa tenen més defenses i, per tant, emmalalteixen menys. L’exposició als microbis que porta un gos, fa que el sistema immunològic s’enforteixi i de manera similar a una vacuna ens protegeix de malalties futures. Créixer en un mon excessivament immaculat i desinfectat no fa treballar el sistema de defenses i podria posar-nos en risc de una malaltia autoimmune a la llarga.

gos i nadóEls propietaris de gossos són menys propensos a les al·lèrgies. Segons un estudi portat a terme a Cincinnati, els nadons que tenen gossos tenen 4 vegades menys de possibilitat de tenir èczemes a la pell i altres al·lèrgies.

L’amo d’un gos és més feliç. En un estudi publicat el 2011 es va demostrar que la gent amb gos tenia més sensació de benestar, més autoestima i menys tristesa, que el gos compensa en gran part la sensació de rebuig social i de solitud. A més, en la gent ja diagnosticada de depressió, cuidar un gos pot ser igual d’efectiu o més que la medicació donat que te fa mantenir una rutina i sortir al carrer. Només el fet de mirar el teu gos fa segregar la hormona oxitocina que és la mateixa que et fa sentir bé i segur de tu mateix quan estàs enamorat.

Tenir un gos té beneficis pel cor. Acariciar un gos, redueix la freqüència cardíaca i la hipertensió arterial. Un altre estudi també demostra menys colesterol en els propietaris de gossos i que aquests tenen més probabilitat de sobreviure a un atac de cor.

Les persones que tenen gos fan més exercici. El sol fet de treure a passejar el teu gos varis cops al dia, de jugar amb ell a pilota, sortir d’excursió ja fa que els propietaris de gossos compleixin el mínim diari d’exercici recomanat per la OMS.

Qui té un gos, té una vida social més activa. Els propietaris de gossos es relacionen més entre ells que amb altres perquè confien més en qui també té un gos que en els que no en tenen, essent, en general més confiats i sociables que la gent que no té gos. Inclús per qui viu sol amb el gos, aquest té els mateixos beneficis emocionals que una amistat humana.

Els gossos poden detectar el càncer. Després de moltes anècdotes de propietaris salvats del càncer per gossos, es va demostrar científicament que els gossos poden olorar el càncer, de pit, d’ovaris, de pulmó i de còlon, i a Estats Units ja tenen gossos ensinistrats a tal efecte que poden ser tan efectius diagnosticant com els escàners, els quals el detecten però també en poden produir.

Els gossos poden predir atacs i desequilibris en la teva salut. Per exemple, els gossos dels diabètics podrien detectar les baixades de sucre abans que produeixin símptomes incitant l’amo a menjar abans no tingui un atac. Així mateix, un gos podria veure a venir un atac epilèptic o un atac d’angoixa olorant lleus canvis en la suor del seu amo, i avisant-lo, li donaria temps de prendre medicació o demanar ajuda.

Gos empordàLes persones amb al·lèrgies severes també podrien entrenar el gos a detectar els al·lergògens en l’entorn o en el menjar, evitant així moltes molèsties o injeccions d’epinefrina.

Anar a treballar amb el gos podria reduir considerablement l’estrès a la feina i augmentar la productivitat (augments de l’oxitocina i reducció de la tensió arterial). Per això, moltes empreses americanes ja permeten anar a treballar amb el teu gos. Evidentment, perquè això funcioni, el gos ha de ser amistós, net, i sense problemes de conducta.

I per acabar, recordar que, apart de tots els beneficis anteriorment citats, els gossos també poden ajudar considerablement a la rehabilitació i tractament de moltes condicions, des dels trastorns de desenvolupament com l’autisme o la paràlisi cerebral, com al dany cerebral adquirit en els traumatismes crànio-encefàlics o accidents vasculars cerebrals (ictus), fins a trastorns neurodegeneratius com l’Alzheimer o el Parkinson. Ens aquests casos es parla de teràpia assistida per animals o canoteràpia i cal que estigui conduïda per un terapeuta qualificat, generalment un psicòleg.

Estimulació cognitiva i altres TNF

Fins a un terç dels pacients amb demència podria retardar el seu internament a residència gràcies als tractaments no farmacològics.

En la majoria d’estudis sobre l’eficàcia de l’estimulació cognitiva, es troben millores en l’aprenentatge verbal i visual, la concentració, el llenguatge i l’autonomia en les activitats de la vida diària. Si la comparem amb els tractaments habituals, els beneficis de l’estimulació cognitiva han demostrat ser similars als de la medicació, però, això sí, sense efectes secundaris indesitjables. A més, en persones amb Alzheimer, l’aplicació d’estimulació cognitiva pot endarrerir el seu ingrés en un centre fins a dos anys.

Una altra de les teràpies no farmacològiques que va agafant força i popularitat és la teràpia assistida per animals que ha demostrat clars beneficis psicològics i de millora conductual tant amb nens com amb gent gran amb demència. Així mateix, pot també aplicar-se com a reforç en l’estimulació cognitiva millorant la motivació i participació dels pacients.

La musicoteràpia és un altre tractament no farmacològic que ha resultat ser clarament eficaç en millorar la cognició, l’estat d’ànim i els problemes de conducta en persones amb demència. Iniciatives com la coral de persones amb afàsia Canta Sant Pau, reforcen i reafirmen la música com gran potencial terapèutic.

Els beneficis de l’estimulació multisensorial en els pacients amb demència moderada o amb trastorns de desenvolupament també han estat clarament demostrats. Gairebé un 90% dels pacients amb demència pateixen problemes de conducta que amb aquesta teràpia es redueixen significativament, sobretot els nivells d’agitació i agressivitat.

Els tractaments amb fisioteràpia aconsegueixen reduir les caigudes en pacients amb parkinsonismes o demència vascular. A més, la fisioteràpia pot millorar l’equilibri, la coordinació i la força muscular del pacient.

En resum, entre els principals beneficis de les teràpies no farmacològiques (TNFs) destaquen la disminució dels símptomes psicològics i conductuals associats a la demència, una millora de l’autonomia per realitzar les activitats de la vida diària i un increment en el rendiment cognitiu.

La conclusió és que les TNFs poden contribuir a la millora de les cures tant en la demència de tipus Alzheimer com en els altres tipus de demència. En contraposició als fàrmacs habitualment administrats en aquestes malalties, les intervencions no farmacològiques són globalment més econòmiques, la qual cosa implica que les TNFs, que han demostrat la seva eficàcia, poden ser aplicades en països en vies de desenvolupament.

multisensorialAixí i tot, encara hi ha un clar desavantatge econòmic en la inversió en TNFs atès que no és possible recuperar els diners invertits en la investigació, a diferència de la indústria farmacèutica en la qual la inversió en assaigs clínics es recupera en molt poc temps venent el medicament a les farmàcies, assegurances i sistemes de salut.

Estem, llavors, en mans de governs, fundacions i organitzacions filantròpiques que vulguin i puguin invertir en el desenvolupament de les TNFs. Mitjançant una inversió discreta, podria aconseguir-se un estalvi econòmic i assistencial considerable. I els beneficis per a les persones amb demència, els seus cuidadors i la societat en general podrien ser excepcionals.

Degeneració frontotemporal i demències associades

La primera demència frontotemporal va ser descrita per el doctor Pick a finals del segle XIX i, degut al boom de l’Alzheimer, no se’n va tornar a parlar fins 100 anys més tard. Tot i així, els últims 30 anys els científics s’han posat les piles i la condició ha resultat ser molt més complicada i heterogènia del que mai s’hagués pogut imaginar Arnold Pick.

Les demències frontotemporals són les més freqüents després de l’Alzheimer quan parlem de demències presenils, és a dir, que comencen abans dels 65 anys.

DFTEn aquests casos el cervell s’atrofia predominantment  en els lòbuls frontals i temporals produïnt diferents síndromes clínics.

 

 

  • Demència frontal o variant de conducta: és la més freqüent, es caracteritza bàsicament per canvis en la conducta i la personalitat que poden ser també de diferents tipus:
  • Síndrome orbitofrontal: conducta desvergonyida, falta d’empatia, descontrol d’impulsos, inatenció, eufòria,  falta d’ètica i judici social i poc respecte a les normes.
  • Síndrome mesolímbic: apatia, desinterès, , desmotivació, pèrdua d’espontanietat.
  • Síndrome dorsolateral o disexecutiu: desorganització, inatenció, dificultats de planificació, de presa de decisions i resolució de problemes.
  • Afàsia progressiva primària o afàsia progressiva no fluent (APNF): és caracteritza principalment per una afectació de la parla, no li surten les paraules (anòmia), a vegades li surten paraules que sonen semblant (parafàsia fonètica) però no tenen res a veure en la frase que volia dir. Evoluciona progressivament cap al mutisme. En aquests casos la demència és tardana, tot i no poder parlar, els pacients són autònoms i raonen, i s’angoixen i frusten quan no es poden fer entendre.
  • Demència semàntica: pèrdua dels significats de les coses, presenten una tipus d’afàsia fluent, parlen, però sense gaire sentit o contingut, canvien paraules per altres de categoria semblant (parafàsia semàntica). Presenten un dèficit de comprensió, tant de paraules com de dibuixos, agnòsia visual asociativa (dificultat per relacionar un ou amb una gallina, per exemple). Al principi és difícil de detectar perquè també són bastant autònoms.

Aquests són el tres síndromes clàssics descrits en la degeneració frontotemporal (DFT o DLFT). S’ha de dir també que es basen sobretot en la forma d’inici o predominància clínica, però que a mesura que avança la demència s’acaben barrejant símptomes de tots tres.

La majoria de les DFT comencen a manifestar-se entre els 45 i 65 anys. Donada la simptomatologia de conducta molts passen per psiquiatria abans d’arribar al neuròleg. És necessari pel diagnòstic que, apart dels símptomes abans descrits,  hi hagi confirmació del dèficit cognitiu frontal per part d’un neuropsicòleg i una neuroimatge que recolzi el diagnòstic, sigui atròfia en un TAC o hipometabolisme frontotemporal en un SPECT o PET.

alzheimers_picksA partir de l’avanç dels estudis genètics i histopatològics (del cervell postmortem) han anat apareixent altres síndromes dins aquesta categoria.

Fins a un 40% de les DFT són genètiques. S’han associat dues mutacions principals, la del gen de la MAPT (microtubule-associated protein tau) i la del gen de la progranulina (PGRN) en el cromosoma 17. No tant freqüents serien la mutació del gen de la VCP (valosin containing protein) i la lligada a l’enfermetat de la motoneurona o esclerosi lateral amiotròfica (ELA) en el cromosoma 9.

Les proteïnes anòmales que s’han trobat en l’autòpsia del cervell classifiquen les DFTs en taupaties (cúmuls de proteïna TAU) i ubiquitinopaties (proteïna TDP-43) principalment.

La degeneració corticobasal (DCB), la paràlisi supranuclear progressiva (PSP) i l’atròfia multisistèmica també són taupaties lligades al gen de la MAPT i per tant han entrat a formar part de la gran família de les degeneracions frontotemporals. Aquestes malalties, considerades com a parkinsonismes atípics, presenten símptomes que s’assemblen més a la malaltia de Parkinson que als síndromes frontotemporals clàssics. En parlarem més endavant.