Neurojocs per un cervell en forma

Un dia vaig tenir un somni, potser una revelació: L’Alzheimer no el curarem pas, mai, i a qui li diguin el contrari, que no s’ho cregui. Però podem treballar per prevenir-lo! Almenys un de cada 3 o 4 casos d’Alzheimer es pot prevenir. I jo ho faré d’una manera innovadora, poc corrent.

Actualment s’estan fent molts tallers de memòria, la majoria en grups nombrosos, fent fitxes o activitats individuals, amb poca atenció personalitzada, amb tasques poc adaptades a les capacitats de cada persona, i encara menys a la seva reserva cognitiva. Uns s’avorriran si la tasca és massa fàcil i l’acaben de seguida, d’altres potser no es veuran capaços de fer-la i desconnectaran sense haver fet l’exercici.

La reserva cognitiva és la capacitat d’un cervell a suportar els canvis relacionats amb l’edat, o amb alguna patologia, sense mostrar símptomes clínics. Aquesta capacitat depèn tant de l’estructura del mateix cervell (connexions o sinapsis, volum de substància grisa o nombre de neurones) com de la vida i costums que hem portat (estudis assolits, èxits laborals, vida social i cultural,  i activitat física o esport).Neurojocs_DX1_20-03-16

Tornant als tallers, la qüestió no és mantenir els avis ocupats fent qualsevol cosa (pintant, sumant o classificant animals), la idea és donar-los un repte, un objectiu. I sobretot, que s’ho passin bé i disfrutin amb l’activitat. I encara et diré més, que es relacionin entre ells, empatitzin i construeixin xarxes socials de suport emocional.

Primer de tot, cal inculcar l’exercici mental com a mode de vida, hi ha mil activitats que fas durant el dia en les quals pot exercitar el cervell, cal donar eines o idees per agafar l’hàbit. I sobretot, controlar l’ansietat o angoixa practicant una mica de Mindfulness.

Per altra banda, la idea és convertir una classe o taller de memòria, que es pot percebre com una obligació o algo que he de fer per cuidar-me, en un espai d’oci i diversió.Neurojocs_TL_30-03-16

El joc és inherent en tots els mamífers superiors (veure article anterior: Jugar per fer créixer el cervell). El joc distreu, diverteix, ensenya, relaxa, estimula… El joc és la millor eina per mantenir el cervell actiu d’una manera entretinguda i divertida. Hi ha jocs per estimular totes les funcions cognitives superiors. Hi ha jocs de llenguatge, com els classics Scrabble o Scattergories. Hi ha jocs de memòria com Identic o el Simon. Hi ha jocs visoespacials com el Tetris o els puzzles. Però també n’hi ha de visoconstructius, matemàtics, atencionals i executius o estratègics. Hi ha jocs de tota mena i la Memoryteca ja fa temps que els va començar a classificar (per funcions i per patologies) i a vendre’ls online. De la Memoryteca en vaig treure la inspiració i gran part de les eines necessàries, i he anat construint el meu compendi de Neurojocs pel Desenvolupament i Manteniment Cognitiu.Neurojocs_FN1_27-04-16

Els Amics de la Gent Gran, de qui sóc voluntària ja fa uns anys, van ser els primers de donar-me la oportunitat d’aplicar els meus Neurojocs en un grup de d’àvies durant dos mesos aquesta passada primavera. Va ser una experiència molt estimulant, tant per elles com per mi, i el més important és que ens ho vam passar molt bé.

De bones a primeres, la idea dels jocs de taula no els va fer massa gràcia degut a unes quantes creences errònies: Els adults han de deixar de jugar o només juguen els homes, nosaltres ja tenim prou feina o els jocs com el parxís i el dòmino no tenen massa gràcia.  Tot i així, quan van veure que els jocs eren diferents, simpàtics i senzills, de seguida es van implicar. La majoria de jocs van ser molt ben acceptats i valorats al qüestionari que els vaig passar. A mesura que passaven les classes s’anaven animant a preguntar quin els hi portaria el pròxim dia i fins i tot vam acabar repetint els preferits durant l’últim dia de classe.

Neurojocs grup 18-05-16En resum, que els jocs van tenir molt d’èxit, i més d’una va córrer a comprar-se’n un per quan vinguessin els néts de visita.

I quan una cosa funciona, tot comença a rodar. El pròxim curs els Neurojocs seran presents en varis tallers de memòria de casals d’avis a Barcelona i rodalies. Estimularem cervells, despertarem emocions, divertirem moments, contruïrem records! En sentirem a parlar!

 

Anuncis

Drogues i cervell

La drogoaddicció és la recerca i consum compulsiu de drogues malgrat el mal que ens puguin fer. Es considera una malaltia crònica del cervell. Des del moment en què una droga entra al cervell per primera vegada es produeixen importants canvis en la química i l’estructura del mateix que perduren al llarg del temps i poden arribar a causar danys cerebrals permanents.

Buscar la sensació de plaer és un instint humà molt poderós. Quan fem alguna cosa que ens plau el cervell reforça els circuits per aprendre que això ho hauríem de fer més sovint. Aquestes connexions s’anomenen el circuit de la recompensa i s’estenen des del tronc cerebral (àrea tegmental ventral), passant pel sistema límbic o emocional (nucli accumbens) fins a l’escorça cerebral frontal.

Els neurotransmissors són les substàncies químiques que utilitza el cervell per comunicar unes neurones amb les altres i transmetre la informació. En el circuit de recompensa s’usa fonamentalment la dopamina.

Circuit de recompensa dopaminaLes drogues alteren el funcionament químic del cervell imitant els neurotransmissors o interferint en el seu funcionament normal. Poden donar-li al circuit de recompensa fins a mil vegades més de dopamina de la que es produeix en un procés plaent habitual (per ex. Menjar). Evidentment un excés com aquest té diverses conseqüències:

  • La sobreexcitació mata les neurones, per tant, el cervell intenta readaptar-se a aquest excés d’estimulació disminuint el nombre de receptors de la dopamina en la neurona i augmentant el nombre de recollidors i degradadors de la mateixa.
  • Això portarà a la tolerància: el cervell necessitarà cada vegada més droga per arribar al mateix efecte que la primera vegada.
  • Però més importants seran les conseqüències en la conducta: Moltes activitats que abans resultaven agradables progressivament deixaran de sentir-se igual d’interessants o motivadores. Les recompenses naturals de la vida, com el menjar, jugar, fer esport o el sexe quedaran eclipsades per la magnitud de l’efecte la droga en el cervell. Això pot fer canviar ràpidament els hàbits d’una persona creant dependència i el síndrome d’abstinència (mono).

Ben connectat i lligat al circuit de recompensa hi ha el circuit de la memòria i l’aprenentatge. Aquest serà l’encarregat de crear l’hàbit i la dependència psicològica. L’aprenentatge de buscar el plaer és instintiu, molt fort i resistent a l’oblit. Tot el que impliqui aconseguir i administrar-se la droga estarà fortament impregnat en el cervell, convertint-ho en automàtic, compulsiu i inconscient. Aquest condicionament de la conducta pot durar per sempre fent que algun estímul (o record) porti un addicte a desitjar la seva droga després de molts anys d’abstinència.

Finalment, les drogues també modificaran les àrees frontals del cervell que controlen la conducta, la presa de decisions, el seny i la responsabilitat. Aquests canvis seran especialment perjudicials en els adolescents en el quals les drogues poden droguesinterferir en el desenvolupament normal d’aquestes estructures que encara estan immadures en aquest període.

Apart dels canvis causats per l’excés de dopamina, cada droga tindrà els seus perjudicis específics en el cervell i la salut:

  • Tabac (Nicotina): El dany cerebral que causa ve derivat, en gran part, pel fum. Dificulta la circulació sanguínia i redueix l’oxigen que arriba al cervell ofegant moltes neurones. Augmenta el risc d’infart i el de càncer.
  • Alcohol: L’abús crònic, o alcoholisme, té importants efectes en el cervell destruint irreversiblement les àrees de la memòria (hipocamp), el cerebel (que controla la coordinació) i l’escorça cerebral.
  • Benzodiacepines: pastilles per dormir o pels nervis. Falsa percepció que si te les dóna el metge son innòcues. Molta gent s’hi enganxa i, degut a la tolerància, n’abusa. Especialment perilloses combinades amb alcohol. Poden causar problemes de concentració i memòria, algun estudi diu que poden predisposar a l’Alzheimer.
  • Marihuana: A part dels efectes del fum, el cànnabis pot afectar la concentració i la memòria a curt termini. Pot augmentar el risc de psicosis en algú que ja hi tingui tendència. Causa apatia a la llarga.
  • Cocaïna: Inunda el cervell de dopamina, a part de les conseqüències en el circuit de recompensa, accelera el cor i augmenta molt el risc d’infart. Pot causar ansietat i paranoia.
  • MDMA i èxtasi: inunden el cervell de molts més neurotransmissors que la cocaïna causant un daltabaix químic que pot durar setmanes. Un d’ells és la serotonina que fa sentir feliç, confiat i sociable, però que després en la seva absència porta a l’ansietat i la depressió.
  • Opiacis: Són derivats de la morfina, usats en medicina per tractar el dolor i relaxar el pacient. Creen addicció i dependència. Elevat risc de sobredosi en l’heroïna injectada.
  • Al·lucinògens: LSD i psicobiscina, causen distorsió de la percepció i els efectes són impredictibles i variats d’una persona a una altra i de molt llarga durada (fins a 12 hores). Poden portar a la psicosi si hi ha vulnerabilitat i a conductes arriscades atesos els canvis emocionals i la confusió que generen. Deixen empremta en el cervell que pot experimentar flashbacks d’estar col·locat setmanes després d’haver pres la substància.

En resum, les drogues produeixen un daltabaix químic immediat al cervell perquè imiten les mateixes substàncies amb què aquest funciona. La sensació de plaer que produeixen porta a la dependència emocional i física. L’abús de les drogues destrueix neurones i augmenta el risc d’infart i lesió cerebral permanent. L’addicció a aquestes substàncies produeix problemes de conducta derivats dels canvis cerebrals irreversibles.

Alice i l’Alzheimer presenil

En la cúspide d’una carrera exitosa com a professora de lingüística a la Universitat de Columbia, Alice comença a tenir lapsus. Primer, una paraula que no surt, no pas poc feta servir, sinó del vocabulari tècnic habitual. Un altre dia es desorienta quan surt a córrer pel voltant del campus on treballa. S’espanta, sospita que alguna cosa va malament, i visita a un neuròleg.

L’Alice té només 50 anys i de sobte és diagnosticada de malaltia d’Alzheimer d’inici precoç o presenil. Tal com li explica el neuròleg, la malaltia fa anys que està actuant en el seu cervell, però el seu nivell d’activitat intel·lectual i reserva cognitiva l’ha anat retardant i emmascarant fins ara.alzheimer alice

Alice s’enfada quan preveu el progressiu deteriorament de les seves capacitats. Desitjaria tenir un càncer, que té més acceptació i suport social, que no pas haver de patir la vergonya del declivi dels coneixements i el prestigi acadèmic, treballats durant tants anys. Tot i així, el que més li angoixa del recent diagnòstic és la impotència de veure’s desaparèixer paulatinament a ella mateixa en un futur pròxim.

Per tot això, suggereix als seus fills fer-se la prova genètica ja que tenen un 50% de probabilitats de tenir el gen de la presenilina que causa aquest tipus d’Alzheimer.

A partir d’aquest moment, ella mateixa es posa a prova amb exercicis de vocabulari i de memòria per frenar el deteriorament. Comença a fer servir estratègies compensatòries. És una dona de recursos i s’ho apunta tot al mòbil, és molt conscient que cada cop més coses se li escapen de les mans i comença a planificar el final de la seva vida. La família no en vol saber res cada cop que ella expressa la por de deixar de ser ella mateixa. Se sent sola i poc recolzada, per això s’implica en una associació de malalts on deixa clar que ella no pateix la malaltia, hi lluita, cada dia, cara a cara, i es frustra, però també aprèn a gaudir de les petites coses i a viure cada moment.

La malaltia avança ràpidament i Alice comença a perdre el control de la seva vida que han d’assumir entre el seu marit i una cuidadora familiar. Un dia troba aquelles instruccions que ella mateixa s’havia deixat a l’ordinador, però ja no es capaç d’executar-les. La vida segueix, la malaltia avança. Cap al final, i pràcticament sense paraules per comunicar-se, només les emocions connecten amb el que queda de l’Alice dins aquell cos prematurament envellit i deteriorat.

Still Alice és probablement la pel·lícula més fidedigna sobre la malaltia d’Alzheimer i això que n’hi ha moltes. Potser pel fet de tractar de l’Alzheimer de tipus presenil, que no només és més pur (no s’hi barregen els diversos efectes i condicions de l’envelliment) sinó que té una evolució més ràpida i fulminant. Que l’autora del llibre en el qual esta basada la pel·lícula sigui una neurocientífica també li dóna un extra de credibilitat que fa que la resta de gent del gremi no puguem trobar cap mena de detall criticable en la història. Com a pel·lícula, m’agrada que no faci servir l’habitual recurs de la llàgrima fàcil i que es limiti al realisme de descriure’ns els fets i les situacions que es poden donar. I, sobretot, vull destacar la interpretació de Julianne Moore, que amb poques paraules aconsegueix dir-nos moltes coses i posar-se a la pell del malalt d’Alzheimer en totes les seves fases, des del mal pressentiment, la por i la incertesa del principi, passant per l’angoixa i la desorientació, a l’aïllament i la impotència de les fases finals.

Per acabar, cal destacar que, encara que l’Alzheimer abans dels 65 anys és minoritari (a Espanya s’estima que hi ha 14000 casos de demència presenil), la prevalença total d’aquesta malaltia supera els 600000 casos i encara n’hi ha molts que no es diagnostiquen. Detectar una malaltia d’Alzheimer a temps, pot alentir considerablement el deteriorament i millorar la qualitat de vida de l’afectat mitjançant varis recursos i tractaments.

Georgina Vinyes i Junqué

La neurogènesi

Fins fa poc més de 30 anys la comunitat neurocientífica creia que naixíem amb un nombre determinat de neurones en el nostre cervell que anàvem connectant o perdent en la mesura que creixíem. Era impensable, per exemple per Ramon i Cajal, que una cèl·lula tant complexa i ramificada com és la neurona pogués regenerar-se o dividir-se igual com fan altres cèl·lules com les de la pell.

neuronaEn les ultimes dècades s’ha anat descobrint que efectivament existeix un procés de neurogènesi; és a dir, un procés de generació de noves neurones a partir de cèl·lules precursores.

Quan als anys 60 el doctor Altman, experimentant amb cervells de rata i conill, va veure que els hi creixien cèl·lules tenyides després d’haver injectat timidina als animals, va quedar molt sorprès i la comunitat científica se li va tirar a sobre titllant-lo de mentider. Tot i així, va despertar la curiositat d’uns quants que van seguir estudiant en aquesta línia contracorrent, per exemple Elizabeth Gould que a finals dels anys 90 va demostrar en un estudi amb primats que els naixien neurones noves a l’hipocamp, l’estructura cerebral encarregada de la memòria i l’aprenentatge (http://www.pnas.org/content/96/9/5263.long).

Una altra sèrie d’estudis rellevants van ser els de Hebb i cols., comparava els cervells d’unes rates que havien estat aïllades una gàbia buida en una habitació fosca amb els d’unes altres que havien viscut jugant, fent exercici i relacionant-se amb els científics. Evidentment els cervells de les rates de l’ambient enriquidor tenien les neurones més ramificades, més interconnectades i produïen molta més neurogènesi.arbre

Tot i així, els científics no s’ho van voler creure fins que no es va provar el mateix en el cervell humà, i finalment es va fer, en pacients majors de 60 anys que patien de càncer i es van deixar tenyir el cervell en pro de la ciència. Van trobar que la taxa de creixement neuronal era d’entre 500 i 1000 noves neurones diàries en el girus dentat de l’hipocamp.

(http://www.nature.com/nm/journal/v4/n11/full/nm1198_1313.html)

A partir de l’aprovació científica d’aquests primers estudis n’han anat sortint molts més que demostren que:

Evidentment, descobrir que les neurones poden reproduir-se cada dia, fins i tot en un cervell vell, dóna un nou impuls a la ciència per buscar nous tractaments per l’Alzheimer i el Parkinson entre altres malalties.

Però encara és més important saber que podem fer créixer noves neurones cada dia, connectar-les i reciclar les que ja no ens serveixin. Els ambients estimulants, els nous aprenentatges, l’exercici físic i estar animat són la clau per una bona salut cerebral i per prevenir futurs problemes.

 

 

La Dislèxia i trastorns d’aprenentatge associats

La dislèxia és un dels trastorns d’aprenentatge més freqüents. Es diu que fins a un 10% de la població podría tenir-ne en més o menys grau, però molts casos no es detecten i per tant no hi ha dades oficials. Es defineix com la dificultat en la lectura que presenta un nen amb una intel·ligència normal o per sobre de la mitjana.

Se n’han fet vàries classificacions:

  • Dislèxia superficial o diseidètica o visual: Llegeixen síl·laba a síl·laba, seqüencialment, no processen la globalitat de la paraula. Dèficit visuoespacial i de memòria visual sovint associat. Tindran problemes quan les paraules no s’escriuen com es pronuncien (anglicismes per exemple).
  • Dislèxia fonològica o disfonètica o auditiva: Llegeixen les paraules globalment, sense segmentar-les, presenten un dèficit del processament seqüencial, i per tant, fan una deducció visual de la paraula sense analitzar-la. Presentaran dificultat en la lectura de paraules desconegudes i pseudoparaules (paraules que no existeixen).
  • Dislèxia disfàsica: Presenten un llenguatge expressiu pobre (frases curtes, poc vocabulari) associat a anòmia i dificultats de comprensió. Diferència important entre intel·ligència verbal i manipulativa (tot i estar en rangs normals).

Trastorns sovint associats:Captura de pantalla 2014-10-07 a les 18.53.34

  • Trastorn per dèficit d’atenció amb o sense hiperactivitat (TDA/H): Entre un 25 i un 40% dels dislèxics compleixen també criteris de TDAH.
  • Discalcúlia: dificultats amb el càlcul, moltes vegades relacionat amb el dèficit visoespacial i la seqüenciació.
  • Disortografia: Problemes en escriure correctament, dèficit de seqüenciació o coordinació ull-mà. Distingir de disgrafia on hi ha un problema grafomotor o dispràxia.

Entre els primers signes de dislèxia en edat escolar hi ha la inversió de lletres o escriptura en mirall, dificultats visuoespacials o en la orientació esquerra/dreta, dificultat en identificar paraules que ritmen, en segmentar o comptar síl·labes, lletrejar paraules, ometre o afegir lletres.

Els estudis més recents classifiquen la dislèxia com a trastorn del desenvolupament cerebral, s’han trobat anomalies en les àrees relacionades amb la lectura en estudis de ressonància magnètica funcional i tomografies per emissió de positrons. També s’ha trobat evidència de malformacions en autòpsies de cervells de pacients dislèxics (com el de Albert Einstein).

Tot i que hi ha moltes classificacions de tipus de dislèxia, cada persona és un món i no sempre és fàcil encaixar en una casella. Per tant, abans de diagnosticar una dislèxia, s’hauran de determinar els diferents coeficients d’intel·ligència, comparant el coeficient verbal amb el manipulatiu. Ens fixarem si predomina la memòria visual o la seqüencial. Mitjançant una extensa avaluació neuropsicològica, determinarem quin tipus de trastorn cognitiu predomina i quins dèficits hi pot haver associats. A partir d’aquests resultats podrem dissenyar un programa d’entrenament personalitzat al perfil de cada subjecte.

Seria convenient que tots els nens passessin una revisió neuropsicològica completa al voltant dels 7 anys per poder detectar a temps qualsevol problema que pugui interferir en aprenentatge futurs. I així evitar que persisteixin símptomes en edat adulta com dificultats per resumir textos, per llegir en veu alta, o aprendre llengües.

Jugar per fer créixer el cervell

El joc és una activitat recreativa inherent i universal en el ser humà. Si mirem enrere, en l’evolució de les espècies, podrem fixar-nos que els animals que juguen són també els considerats com a més intel·ligents (primats, simis, cetacis, felins i canins principalment). En l’evolució del cervell de les diferents espècies es troba una clara relació entre la quantitat o volum d’escorça cerebral (neocòrtex) amb els temps de criança i joc familiar. Heus aquí doncs la importància del joc que ens confirma que (per bé o per mal) som l’espècie més evolucionada d’aquest planeta.

407187-animal-lovers-wild-playDurant la infància el joc és un gran motor d’aprenentatge psicomotriu, cognitiu, afectiu i social. No només juguem perquè és divertit sinó que jugant anem fent créixer el nostre cervell constantment, aprenem coses, fem connexions, que ens faran més àgils cada cop que caiguem a terra i ens aixequem, que en faran més ràpids cada cop que atrapem a un altre o fem un gol, que ens faran més llestos a cada partida (o batalla) que guanyem. El joc durant la infància és una manera divertida d’aprendre a viure tant en els animals com en nosaltres els humans.

El desenvolupament del llenguatge és el que diferencia abismalment el joc (i el cervell) dels humans respecte al dels animals. Els jocs més instintius abans mencionats (agilitat, destresa, competició) també es donen en els animals. A partir dels 2 anys, quan es comença a tenir llenguatge, els nens comencen a fer joc simbòlic, aquest consisteix en imitar la vida dels adults (fer la compra, cuinar, netejar la casa, cuidar la nina, fer de metge…). Aquest tipus de joc rarament es troba en estat salvatge, però alguns primats criats amb humans també l’han mostrat, per exemple Kanzi.

juegos-mesa-beteraEl joc social, amb regles del joc, és el joc humà per excel·lència i n’hi ha de molts tipus i per totes les edats. Jocs de taula, de cartes, d’estratègia, de rol, tots estimulen i fan créixer el nostre cervell, ens integren socialment i ens estabilitzen emocionalment. Una bona plataforma per trobar jocs idonis i assequibles per funcions cognitives específiques o indicats i recomanats específicament per trastorns diversos com el TDAH o la malaltia d’Alzheimer és la Memoryteca.

Els videojocs també ofereixen diversos efectes beneficiosos al nostre cervell, així mateix en la última reunió anual de la societat catalana de neuropsicologia es van presentar estudis on jugar al Tetris millorava el trastorn per estrés posttraumàtic, o nens amb dislèxia milloraven jugant  a videojocs d’acció.Brain-on-a-bike-exercise

Ja fa anys que qui estudia cervells mira caps als jocs i qui desenvolupa jocs té en compte els cervells. Crec recordar que el primer braintraining que va sortir era per la Nintendo DS. A partir d’aquest, n’han anat sortint molts més, per vàries plataformes, Cognifit, Smartbrain, Lumosity, Fitbrains, NeuronUp. Però no sempre cal recórrer a les grans plataformes, també hi ha algunes compilacions de petits jocs per funcions, com la que van fer a un punt tic amb les preferències dels seus alumnes adults amb queixes de memòria.

En conclusió, el joc és una bona eina a totes les edats i en totes les condicions, per mantenir, millorar o rehabilitar el cervell.

La malaltia d’Alzheimer

De totes les demències és la més freqüent i la més coneguda. És el diagnòstic que fa més por quan, a partir de certa edat, comença a fallar la memòria.

El diagnòstic d’Alzheimer implica un dèficit de memòria progressiu en el temps, és a dir que l’amnèsia va a més. El pacient no grava nova informació i comença a repetir-se. Això implicarà un desordre important en els hàbits i rutines.

A aquest problema de memòria se li suma un problema de llenguatge o afàsia que sol començar com a anòmia, és a dir, no li surten les paraules. No pas el nom d’un artista (que ens pot passar a tots) sinó paraules comunes, primer fallaran les que fa temps que no se fan servir, però progressivament el llenguatge s’anirà empobrint dificultant la comunicació.

L‘apràxia és la pèrdua d’habilitats, també present en la demència de tipus Alzheimer, primer les coses que fa temps que no es fan es van desinstal·lant del sistema, llavors vindran altres més habituals de posar un DVD o canviar una bombeta a posar una rentadora o cuinar.

Finalment hi ha l’agnòsia, o la pèrdua del reconeixement de les coses i, a mesura que avança la demència, també de les persones.

Apart de la pèrdua de totes aquestes funcions cognitives, el diagnòstic de demència implica una pèrdua d’autonomia en la vida diària, és a dir, la necessitat d’ajuda per poder cuinar, anar a comprar, seguir els tractaments crònics, etc…

cervellalzheimer

Si una persona compleix aquests criteris i no presenta altres causes mèdiques que puguin explicar aquests símptomes, serà diagnosticada d’Alzheimer probable.  En cas d’haver-hi altres factors (cerebrals o metabòlics) que puguin contribuir al problema serà diagnòsticat d’Alzheimer possible. El que no sap la majoria de gent, però, és que la malaltia d’Alzheimer comença molts anys abans de començar a notar que la memòria flaqueja i per tant anys abans de ser diagnosticat. Per explicar els mecanismes de manera planera, podríem dir que el sistema de “neteja” de la neurona i del cervell no funciona correctament i comencen a acumular-se pilonets de materials que interfereixen en el correcte funcionament del sistema. A dintre les neurones s’hi acumulen manyocs de la proteïna TAU que n’altera el funcionament i  les acaba destruint. Externament, es formen plaques de proteïna beta amiloide que interfereixen les connexions entre neurones que, en quedar-se desconnectades, també moren. Tot això en una imatge del cervell de tipus TAC o ressonància magnètica es reflecteix en una atròfia de l’escorça cerebral, és a dir que el cervell es veu més arrugat i pansit que un de normal.

Tot aquest cúmul de coses que no hi haurien de ser és el que històricament s’ha trobat en els cervells dels pacients diagnosticats d’Alzheimer quan s’han mirat al microscopi després d’haver mort. Aquest estudi postmortem continua essent, avui dia, l’únic diagnòstic definitiu de la malaltia d’Alzheimer.

Arribats aquí, entendreu la importància de detectar la malaltia com més aviat millor, molt abans de la demència i, si pot ser, molt abans dels primers símptomes de memòria. Amb aquest objectiu, ja fa uns quants anys que uns científics de Pittsburgh van aconseguir sintetitzar una substància (marcador) que injectada a una persona viva, pintava sobre la imatge del cervell els cúmuls de proteïna beta amiloide posant a la persona dins un escàner de positrons (PET). Evidentment això va ser una revolució de cares al diagnòstic precoç, però no és una tècnica que es pugui permetre qualsevol butxaca, per això pràcticament només s’ha fet servir per recerca. Anys després dels primers estudis en els quals es van trobar dipòsits de beta amiloide en un de cada 3 pacients sans, s’ha vist que aquests no sempre desenvolupen símptomes d’Alzheimer.

I doncs, perquè uns pacients amb beta amiloide cerebral acaben amb Alzheimer i altres no? Aquí entrarien en joc altres factors a considerar, en el cas que aquí ens interessa, podríem parlar de la reserva cognitiva, coneguda com la capacitat del cervell per refer-se o compensar el dany cerebral, i això va directament relacionat amb l’entrenament i l’ús diari que fem del cervell. Vet aquí l’aparició en els últims anys de cada cop més jocs i aplicacions de “brain training” que he anat compilant.

Tens una tablet? Vols que et dissenyi un programa d’entrenament personalitzat mitjançant aplicacions?

No tens tablet? Vols que vingui jo amb la meva a fer-te l’entrenament a casa teva?

Ompliu el formulari a la pestanya de contacte i em posaré en contacte amb vosaltres.