Tag Archives for Alzheimer

Neurojocs per un cervell en forma

Un dia vaig tenir un somni, potser una revelació: L’Alzheimer no el curarem pas, mai, i a qui li diguin el contrari, que no s’ho cregui. Però podem treballar per prevenir-lo! Almenys un de cada 3 o 4 casos d’Alzheimer es pot prevenir. I jo ho faré d’una manera innovadora, poc corrent.

Actualment s’estan fent molts tallers de memòria, la majoria en grups nombrosos, fent fitxes o activitats individuals, amb poca atenció personalitzada, amb tasques poc adaptades a les capacitats de cada persona, i encara menys a la seva reserva cognitiva. Uns s’avorriran si la tasca és massa fàcil i l’acaben de seguida, d’altres potser no es veuran capaços de fer-la i desconnectaran sense haver fet l’exercici.

La reserva cognitiva és la capacitat d’un cervell a suportar els canvis relacionats amb l’edat, o amb alguna patologia, sense mostrar símptomes clínics. Aquesta capacitat depèn tant de l’estructura del mateix cervell (connexions o sinapsis, volum de substància grisa o nombre de neurones) com de la vida i costums que hem portat (estudis assolits, èxits laborals, vida social i cultural,  i activitat física o esport).Neurojocs_DX1_20-03-16

Tornant als tallers, la qüestió no és mantenir els avis ocupats fent qualsevol cosa (pintant, sumant o classificant animals), la idea és donar-los un repte, un objectiu. I sobretot, que s’ho passin bé i disfrutin amb l’activitat. I encara et diré més, que es relacionin entre ells, empatitzin i construeixin xarxes socials de suport emocional.

Primer de tot, cal inculcar l’exercici mental com a mode de vida, hi ha mil activitats que fas durant el dia en les quals pot exercitar el cervell, cal donar eines o idees per agafar l’hàbit. I sobretot, controlar l’ansietat o angoixa practicant una mica de Mindfulness.

Per altra banda, la idea és convertir una classe o taller de memòria, que es pot percebre com una obligació o algo que he de fer per cuidar-me, en un espai d’oci i diversió.Neurojocs_TL_30-03-16

El joc és inherent en tots els mamífers superiors (veure article anterior: Jugar per fer créixer el cervell). El joc distreu, diverteix, ensenya, relaxa, estimula… El joc és la millor eina per mantenir el cervell actiu d’una manera entretinguda i divertida. Hi ha jocs per estimular totes les funcions cognitives superiors. Hi ha jocs de llenguatge, com els classics Scrabble o Scattergories. Hi ha jocs de memòria com Identic o el Simon. Hi ha jocs visoespacials com el Tetris o els puzzles. Però també n’hi ha de visoconstructius, matemàtics, atencionals i executius o estratègics. Hi ha jocs de tota mena i la Memoryteca ja fa temps que els va començar a classificar (per funcions i per patologies) i a vendre’ls online. De la Memoryteca en vaig treure la inspiració i gran part de les eines necessàries, i he anat construint el meu compendi de Neurojocs pel Desenvolupament i Manteniment Cognitiu.Neurojocs_FN1_27-04-16

Els Amics de la Gent Gran, de qui sóc voluntària ja fa uns anys, van ser els primers de donar-me la oportunitat d’aplicar els meus Neurojocs en un grup de d’àvies durant dos mesos aquesta passada primavera. Va ser una experiència molt estimulant, tant per elles com per mi, i el més important és que ens ho vam passar molt bé.

De bones a primeres, la idea dels jocs de taula no els va fer massa gràcia degut a unes quantes creences errònies: Els adults han de deixar de jugar o només juguen els homes, nosaltres ja tenim prou feina o els jocs com el parxís i el dòmino no tenen massa gràcia.  Tot i així, quan van veure que els jocs eren diferents, simpàtics i senzills, de seguida es van implicar. La majoria de jocs van ser molt ben acceptats i valorats al qüestionari que els vaig passar. A mesura que passaven les classes s’anaven animant a preguntar quin els hi portaria el pròxim dia i fins i tot vam acabar repetint els preferits durant l’últim dia de classe.

Neurojocs grup 18-05-16En resum, que els jocs van tenir molt d’èxit, i més d’una va córrer a comprar-se’n un per quan vinguessin els néts de visita.

I quan una cosa funciona, tot comença a rodar. El pròxim curs els Neurojocs seran presents en varis tallers de memòria de casals d’avis a Barcelona i rodalies. Estimularem cervells, despertarem emocions, divertirem moments, contruïrem records! En sentirem a parlar!

 

Invertir en el nostre cervell

En una societat com la nostra invertir en plans d’estalvi o de pensions per tenir diners més endavant és d’allò més normal. També s’inverteix en educació, en carreres i màsters, esperant poder recollir, tard o d’hora, els fruits en el món laboral. I darrerament, tal com està la sanitat pública, la gent també inverteix en salut i es fa d’una mútua per escurçar llistes d’espera. No obstant això, encara queda molt per conscienciar en la prevenció de problemes salut i la majoria de nosaltres ens oblidem que el nostre tresor més preuat és el nostre cervell, el qual governa la nostra vida i ens fa qui som. Si tot el que s’inverteix en estètica i prevenció de les arrugues de la pell s’invertís en prevenir les arrugues del cervell, potser ja hauríem erradicat l’Alzheimer. Malauradament, la majoria de gent continua més preocupada pel continent que pel contingut.20100806-IMG_7354 Afortunadament, van sortint algunes iniciatives que procuren canviar aquesta tendència. Recentment un empresari i un neurocientífic han portat la terminologia de la inversió en el món del cervell i han publicat un manual anomenat “Como invertir en su cerebro” en el qual, basant-se en investigacions recents, proposen un pla d’inversió en el cervell. Per començar a elaborar aquest programa, hi ha unes quantes coses que ens cal saber sobre el nostre cervell:

  • Neurogènesi: Cada dia neixen i creixen noves neurones en el nostre cervell. L’estrès mal portat redueix la producció d’aquestes neurones, però l’exercici físic l’augmenta.
  • Neuroplasticitat: Els gens no determinen el potencial del cervell. El que fem i com ho fem és molt més important en el desenvolupament del cervell tant en estructura com en funció.
  • Intel·ligència i memòria no ho són tot. Altres capacitats poden influir molt més en l’èxit, com per exemple, la manera com afrontem les situacions estressants, com percebem i processem les emocions o la capacitat per concentrar-nos i evitar les distraccions.
  • Exercici físic, especialment el cardiovascular o aeròbic, no només estimula la neurogènesi, a més, millora el reg sanguini cerebral aportant més oxigen i nutrients a les neurones.
  • Dieta mediterrània: el cervell consumeix un 25% de l’energia corporal, per això és important una dieta equilibrada. Ni els suplements vitamínics, ni els fàrmacs, poden reduir el risc de tenir Alzheimer, en el grau en què ho fa una bona alimentació.
  • Exercicis cognitius: L’única activitat d’oci que pot reduir la capacitat cognitiva és mirar la televisió, per la passivitat que implica. El nostre cervell necessita activitat, novetat, reptes, sortir de la rutina i aprendre coses noves per tal de créixer i desenvolupar-se.Invertir cervell
  • Els millors entrenaments que li podem donar al nostre cervell, basant-nos en investigacions actuals, són:
    • La meditació o Mindfulness: Ha demostrat clars beneficis en el rendiment del cervell, sobretot en les funcions frontals, concentració, organització, autocontrol…
    • La teràpia cognitiva conductual: considerar altres pensaments per considerar altres conductes.
    • Les tècniques de biofeedback: ajuden a controlar mentalment respostes fisiològiques de les que habitualment no som conscients.
    • L’entrenament cognitiu: manté el cervell en forma, millora els rendiments, no té efectes secundaris i es pot adaptar a cada persona, a les seves capacitats i motivacions.

Evidentment, no tots tenim les mateixes prioritats a l’hora d’invertir el nostre temps i els nostres estalvis. Però una cosa l’hem de tenir clara: invertir en el cervell és invertir en un mateix i la pròpia salut a llarg termini. I tu, en què inverteixes? Quines arrugues et preocupen més? Les de dins o les de fora? Pensa-t’ho bé i contacta’m si t’interessa començar a invertir en un pla de salut pel teu cervell.

Estimulació cognitiva i altres TNF

Fins a un terç dels pacients amb demència podria retardar el seu internament a residència gràcies als tractaments no farmacològics.

En la majoria d’estudis sobre l’eficàcia de l’estimulació cognitiva, es troben millores en l’aprenentatge verbal i visual, la concentració, el llenguatge i l’autonomia en les activitats de la vida diària. Si la comparem amb els tractaments habituals, els beneficis de l’estimulació cognitiva han demostrat ser similars als de la medicació, però, això sí, sense efectes secundaris indesitjables. A més, en persones amb Alzheimer, l’aplicació d’estimulació cognitiva pot endarrerir el seu ingrés en un centre fins a dos anys.

Una altra de les teràpies no farmacològiques que va agafant força i popularitat és la teràpia assistida per animals que ha demostrat clars beneficis psicològics i de millora conductual tant amb nens com amb gent gran amb demència. Així mateix, pot també aplicar-se com a reforç en l’estimulació cognitiva millorant la motivació i participació dels pacients.

La musicoteràpia és un altre tractament no farmacològic que ha resultat ser clarament eficaç en millorar la cognició, l’estat d’ànim i els problemes de conducta en persones amb demència. Iniciatives com la coral de persones amb afàsia Canta Sant Pau, reforcen i reafirmen la música com gran potencial terapèutic.

Els beneficis de l’estimulació multisensorial en els pacients amb demència moderada o amb trastorns de desenvolupament també han estat clarament demostrats. Gairebé un 90% dels pacients amb demència pateixen problemes de conducta que amb aquesta teràpia es redueixen significativament, sobretot els nivells d’agitació i agressivitat.

Els tractaments amb fisioteràpia aconsegueixen reduir les caigudes en pacients amb parkinsonismes o demència vascular. A més, la fisioteràpia pot millorar l’equilibri, la coordinació i la força muscular del pacient.

En resum, entre els principals beneficis de les teràpies no farmacològiques (TNFs) destaquen la disminució dels símptomes psicològics i conductuals associats a la demència, una millora de l’autonomia per realitzar les activitats de la vida diària i un increment en el rendiment cognitiu.

La conclusió és que les TNFs poden contribuir a la millora de les cures tant en la demència de tipus Alzheimer com en els altres tipus de demència. En contraposició als fàrmacs habitualment administrats en aquestes malalties, les intervencions no farmacològiques són globalment més econòmiques, la qual cosa implica que les TNFs, que han demostrat la seva eficàcia, poden ser aplicades en països en vies de desenvolupament.

multisensorialAixí i tot, encara hi ha un clar desavantatge econòmic en la inversió en TNFs atès que no és possible recuperar els diners invertits en la investigació, a diferència de la indústria farmacèutica en la qual la inversió en assaigs clínics es recupera en molt poc temps venent el medicament a les farmàcies, assegurances i sistemes de salut.

Estem, llavors, en mans de governs, fundacions i organitzacions filantròpiques que vulguin i puguin invertir en el desenvolupament de les TNFs. Mitjançant una inversió discreta, podria aconseguir-se un estalvi econòmic i assistencial considerable. I els beneficis per a les persones amb demència, els seus cuidadors i la societat en general podrien ser excepcionals.

Demència i depressió

Ja fa molt temps que els estudis longitudinals, que segueixen els factors de salut de la gent gran al llarg dels anys, han anat apuntant que tenir una depressió pot multiplicar el risc de desenvolupar una demència.

Hi ha varies hipòtesis sobre els mecanismes d’aquesta associació:

– La depressió a la tercera edat accelera el deteriorament cap a la demència. Un d’aquests estudis seria el de Framingham, que després de seguir 949 persones grans durant 17 anys han descobert que al cap de 10 anys la probabilitat de demència dels depressius es de 0.34 respecte el 0.21 dels no depressius. Si a aquesta dada hi eliminen altres factors com l’edat, arriben a la conclusió que les persones amb depressió tenen el 70% més de risc de tenir demència al cap de temps.

demencia walking

– Tenir historia de depressió al llarg de la vida pot augmentar els marcadors d’Alzheimer en el cervell en persones sanes o abans de la demència. Segons varis estudis, el fet de tenir depressió o símptomes depressius al llarg de la vida adulta pot oxidar o desgastar el cervell de tal manera que augmentin els marcadors d’Alzheimer, tant biomarcadors metabòlics (consum de glucosa cerebral) com els dipòsits de proteïna beta-amiloide que també podem mesurar amb proves de neuroimatge.

– Els símptomes depressius o de conducta poden ser una forma d’inici de la mateixa demència. Sabem que el 90 % de les persones amb Alzheimer tenen símptomes d’estat d’ànim i de conducta, però l’estudi de Katherine M. Roe apunta a que aquests canvis poden començar bastant abans de que puguem diagnosticar una demència, fins i tot abans de que hi hagi un dèficit de memòria. Per tant cal tenir aquests símptomes presents perquè podrien ajudar a detectar una demència abans de que comenci.

Així mateix els investigadors de l’ADNI (Alzheimer’s Disease Neuroimaging Initiative) estan estudiant els marcadors de depressió en plasma que podrien contribuir i apuntar a una progressió cap a la demència.

depressió i demència

En resum, sigui la depressió la que causa la demència o l’Alzheimer o siguin aquests símptomes depressius part del gran síndrome i procés degeneratiu de la malaltia, cal tenir-los presents. Perquè poden ser un senyal d’alerta quan no has tingut mai una depressió i de sobte apareix a la tercera edat sense massa fonament i resistent al tractament. Perquè l’estat d’ànim depressiu per si sol, inflama, oxida i perjudica el nostre cervell fent-lo vulnerable a qualsevol amenaça de salut i a més empitjora totes les condicions mèdiques cròniques i psicosomàtiques.

La depressió s’ha de tractar, sempre, i no només amb psicofàrmacs que son una bona empenta al principi, cal una teràpia cognitiva-conductual que capaciti i empoderi a la persona a seguir rodant sola, poder reduir i abandonar la medicació ensenyant-li al cervell a produir aquella substancia química que abans li faltava.

Alice i l’Alzheimer presenil

En la cúspide d’una carrera exitosa com a professora de lingüística a la Universitat de Columbia, Alice comença a tenir lapsus. Primer, una paraula que no surt, no pas poc feta servir, sinó del vocabulari tècnic habitual. Un altre dia es desorienta quan surt a córrer pel voltant del campus on treballa. S’espanta, sospita que alguna cosa va malament, i visita a un neuròleg.

L’Alice té només 50 anys i de sobte és diagnosticada de malaltia d’Alzheimer d’inici precoç o presenil. Tal com li explica el neuròleg, la malaltia fa anys que està actuant en el seu cervell, però el seu nivell d’activitat intel·lectual i reserva cognitiva l’ha anat retardant i emmascarant fins ara.alzheimer alice

Alice s’enfada quan preveu el progressiu deteriorament de les seves capacitats. Desitjaria tenir un càncer, que té més acceptació i suport social, que no pas haver de patir la vergonya del declivi dels coneixements i el prestigi acadèmic, treballats durant tants anys. Tot i així, el que més li angoixa del recent diagnòstic és la impotència de veure’s desaparèixer paulatinament a ella mateixa en un futur pròxim.

Per tot això, suggereix als seus fills fer-se la prova genètica ja que tenen un 50% de probabilitats de tenir el gen de la presenilina que causa aquest tipus d’Alzheimer.

A partir d’aquest moment, ella mateixa es posa a prova amb exercicis de vocabulari i de memòria per frenar el deteriorament. Comença a fer servir estratègies compensatòries. És una dona de recursos i s’ho apunta tot al mòbil, és molt conscient que cada cop més coses se li escapen de les mans i comença a planificar el final de la seva vida. La família no en vol saber res cada cop que ella expressa la por de deixar de ser ella mateixa. Se sent sola i poc recolzada, per això s’implica en una associació de malalts on deixa clar que ella no pateix la malaltia, hi lluita, cada dia, cara a cara, i es frustra, però també aprèn a gaudir de les petites coses i a viure cada moment.

La malaltia avança ràpidament i Alice comença a perdre el control de la seva vida que han d’assumir entre el seu marit i una cuidadora familiar. Un dia troba aquelles instruccions que ella mateixa s’havia deixat a l’ordinador, però ja no es capaç d’executar-les. La vida segueix, la malaltia avança. Cap al final, i pràcticament sense paraules per comunicar-se, només les emocions connecten amb el que queda de l’Alice dins aquell cos prematurament envellit i deteriorat.

Still Alice és probablement la pel·lícula més fidedigna sobre la malaltia d’Alzheimer i això que n’hi ha moltes. Potser pel fet de tractar de l’Alzheimer de tipus presenil, que no només és més pur (no s’hi barregen els diversos efectes i condicions de l’envelliment) sinó que té una evolució més ràpida i fulminant. Que l’autora del llibre en el qual esta basada la pel·lícula sigui una neurocientífica també li dóna un extra de credibilitat que fa que la resta de gent del gremi no puguem trobar cap mena de detall criticable en la història. Com a pel·lícula, m’agrada que no faci servir l’habitual recurs de la llàgrima fàcil i que es limiti al realisme de descriure’ns els fets i les situacions que es poden donar. I, sobretot, vull destacar la interpretació de Julianne Moore, que amb poques paraules aconsegueix dir-nos moltes coses i posar-se a la pell del malalt d’Alzheimer en totes les seves fases, des del mal pressentiment, la por i la incertesa del principi, passant per l’angoixa i la desorientació, a l’aïllament i la impotència de les fases finals.

Per acabar, cal destacar que, encara que l’Alzheimer abans dels 65 anys és minoritari (a Espanya s’estima que hi ha 14000 casos de demència presenil), la prevalença total d’aquesta malaltia supera els 600000 casos i encara n’hi ha molts que no es diagnostiquen. Detectar una malaltia d’Alzheimer a temps, pot alentir considerablement el deteriorament i millorar la qualitat de vida de l’afectat mitjançant varis recursos i tractaments.

Georgina Vinyes i Junqué

Fer-se un test de tant en tant

L’esperança de vida ha augmentat fins a tal punt que, no només tenim una piràmide de població invertida, sinó que a més gairebé un 25% de la població és major de 65 anys a Barcelona.

Idealment la tercera edat, o la jubilació, hauria de ser una època de descans, de reflexió i de gaudi de les coses que sempre es van voler fer i mai hi va haver temps per fer-les. De fet la paraula jubilació deriva del jubileu que era un any sabàtic festiu que se celebrava cada 50 anys.

Malauradament, en molts casos, en arribar aquesta etapa, la vida s’ha anat complicant amb un cúmul de pèrdues i dols: malalties cròniques, la pèrdua d’amics i familiars, i la disminució de capacitats físiques i sensorials que interfereixen en fer coses de les que abans es gaudia.

Si aquest procés d’envellir no es porta amb una bona actitud pot resultar una càrrega molt pesada per al benestar psicològic i portar a emocions negatives com la tristesa, l’ansietat, la solitud i la baixa autoestima. Tots aquests sentiments, al seu torn, ens conduïran a l’aïllament social, al deteriorament cognitiu i, fins i tot, a la demència si la solitud i la falta d’estimulació s’allarga.3945656390_2d78b9c0b1_z

Tornant a l’esperança de vida, avui dia quan ens jubilem encara ens poden quedar aproximadament 20 o 25 anys de vida i cal que en preguntem com els volem viure.

Els metges es limiten a demanar-nos una analítica cada 6 mesos per controlar els desequilibris metabòlics i a compensar la majoria de problemes amb medicació. Així com tenim aquesta consciència de passar un test en sang periòdic, hauríem també d’agafar el bon costum de passar un test mental almenys un cop l’any per controlar no només l’estat d’ànim sinó també la memòria i altres capacitats cognitives.

Aquest control periòdic ens servirà per detectar si alguna cosa pot anar malament en el nostre cervell i evitar, mitjançant els exercicis adequats, una avaria més gran en el sistema que pugui portar a la demència. El nostre cervell és una màquina gairebé perfecta, es repara sola sense gaire esforç si sabem a on actuar. Per això, caldria passar una inspecció periòdica de la memòria com qui passa la ITV a un cotxe que ja té uns anys.

IMG_6806Amb aquesta finalitat existeixen els tests de cribratge o screening de deteriorament cognitiu. S’utilitzen per detectar la presència o absència d’un possible problema de memòria. N’hi ha molts de diferents, però tots duren menys de 15 minuts i són suficients per fer-nos una idea de com funciona el cap en qüestió.

Tot i que en cap cas aquests tests són per diagnosticar el tipus de deteriorament cognitiu o de demència, ens donaran una idea de si cal o no fer una valoració més exhaustiva per tal d’establir un diagnòstic i un tractament personalitzat.

Contacta’m sense compromís per obtenir més informació. La primera consulta, i test breu, és gratuïta.

Podem prevenir l’Alzheimer?

El dia 21 de setembre serà el dia mundial de l’Alzheimer i com cada any toca fer consciència d’aquesta malaltia que no para de créixer. Ens hem de plantejar també, però, si la incidència d’Alzheimer continua creixent si la separem de l’envelliment de la població.epreventAlzheimers

Segons les dades de Idescat a Catalunya hi ha 1.334.463 persones més grans de 65 anys, quasi  el 18% de la població total. Ja fa temps que tenim la piràmide de població invertida i per cada 100 habitants de menys de 15 anys n’hi ha 110 de més de 65.

Aquest estiu es publicava un estudi que assegurava que un de cada tres casos d’Alzheimer es podria prevenir controlant els 7 factors de risc principals: la diabetis, la hipertensió, la obesitat, el sedentarisme, la depressió, el tabaquisme i el baix nivell educatiu.  Els investigadors estimen que en reduir cada un d’aquests factors un 10%, la prevalença de la malaltia baixaria un 8,5% a l’any 2050,  evitant 9 milions de casos.

Si ens hi fixem una mica, aquests factors estan relacionats entre ells, per exemple fent una mica d’exercici, no només evitem el sedentarisme sinó que també disminuirem la diabetis, la hipertensió i la obesitat. Per tant controlant un factor, en podem controlar 4.

L’Alzheimer a hores d’ara no té cura, i m’atreviria a dir, que mai la tindrà. No podem viure per sempre, però sí que podem viure millor. S’estan gastant molts diners en buscar medicaments i vacunes, diners que es podrien invertir en formació, cura i prevenció de la malaltia.

Tornant a les estadístiques catalanes,  un 20% dels majors de 65 anys està en situació de dependència i aquest percentatge puja al 42% per sobre els 80 anys. Això implica una gran càrrega dels serveis sanitaris i, a més a més, uns costos de cura tant públics com privats desorbitants. S’estima que el cost de l’Alzheimer és de 37.000 milions d’euros anuals a Espanya on hi ha 1,2 milions de persones afectades.

Hem de canviar el xip de curar les coses quan ens les trobem a sobre i començar a agafar cultura de prevenció. N’hi ha prou amb menjar i dormir bé, fer una mica d’exercici, fer vida social i cultural, i no abusar de substàncies (alcohol i tabac) ni de medicaments. Es pot prevenir l’Alzheimer, doncs?

 

Deteriorament cognitiu lleu

El deteriorament cognitiu lleu és la pèrdua de memòria i d’altres funcions cognitives com el raonament, el llenguatge, etc., que pateixen algunes persones durant el seu envelliment. Generalment es considera una etapa de transició entre l’envelliment normal i la demència.

En el curs de l’envelliment es produeix una davallada normal de les funcions cognitives. De la mateixa manera que una persona gran no corre tant depressa, tampoc pensa tant depressa. Juntament amb aquest alentiment en el processament de la informació també es presenten alguns dèficits en les funcions executives que es reflectirà en dificultats de concentració i organització. Es poden produir també alguns oblits considerats benignes en la memòria de l’estil “anava a buscar una ceba al rebost i quan he arribat no sabia què buscava”. Aquests lapsus de memòria considerats normals solen tenir un efecte rebot, és a dir, que allò que no sortia, apareix al cap d’una estona.

El deteriorament cognitiu lleu (DCL), doncs, seria una accentuació de tots aquests símptomes més enllà de la normalitat, però sense interferir significativament en el funcionament de la persona.MCI PET

Per totes les implicacions, de cares a prevenir o frenar l’Alzheimer i d’altres demències, hi ha hagut un gran boom d’estudis i publicacions científiques els últims 15 anys, definint, caracteritzant i seguint al llarg del anys a persones amb deteriorament cognitiu lleu (o mild cognitive impairment; MCI). 

Quan la pèrdua de memòria és el símptoma principal és anomenat DCL de tipus amnèsic i és considerat com una fase prodròmica de la malaltia d’Alzheimer, és a dir, que entre un 10 i un 20% d’aquests individus tendeixen a progressar a demència de tipus Alzheimer cada any.

També pot passar que no sigui la memòria la primera de fallar. En aquest cas en diríem un DCL no amnèsic i, segons quin sigui el patró dels dèficits cognitius trobats, la progressió podria anar cap a una demència per Cossos de Lewy o una Frontotemporal.

Però no tots els DCL empitjoren, segons quina sigui la possible causa, alguns poden romandre estables en el temps o fins i tot millorar i remetre.

Les seves causes o etiologies més típiques serien les d’origen vascular (presència de petites lesions vasculars en la substància blanca cerebral que no sempre s’aprecien en un TAC), la malaltia d’Alzheimer, el trastorns psiquiàtrics crònics amb els seus tractaments o d’altres patologies cerebrals (epilèpsia, esclerosi múltiple,etc…)

La diferència principal entre el deteriorament cognitiu lleu i la demència és la dependència dels altres. Durant la fase de DCL els pacients comencen a deixar algunes aficions, poden començar a retreure’s socialment, poden patir algun canvi de caràcter i estar baixos d’ànims, donat que se n’adonen dels dèficits. Tot i així, aquests trastorns solen passar desapercebuts per part de la gent que no és del seu entorn més immediat.

En resum, el DCL és un diagnòstic de toc d’atenció. No només s’han de caracteritzar les possibles causes per poder-hi fer front (per exemple riscos vasculars), sinó que s’ha d’estudiar meticulosament el dèficit cognitiu per tal de poder fer-nos la idea de com pot evolucionar. I així poder intervenir mitjançant estimulació cognitiva per potenciar i/o compensar aquestes funcions i adaptar tant a la persona com el seu entorn per tal d’allargar la seva autonomia el màxim de temps possible.

La malaltia d’Alzheimer

De totes les demències és la més freqüent i la més coneguda. És el diagnòstic que fa més por quan, a partir de certa edat, comença a fallar la memòria.

El diagnòstic d’Alzheimer implica un dèficit de memòria progressiu en el temps, és a dir que l’amnèsia va a més. El pacient no grava nova informació i comença a repetir-se. Això implicarà un desordre important en els hàbits i rutines.

A aquest problema de memòria se li suma un problema de llenguatge o afàsia que sol començar com a anòmia, és a dir, no li surten les paraules. No pas el nom d’un artista (que ens pot passar a tots) sinó paraules comunes, primer fallaran les que fa temps que no se fan servir, però progressivament el llenguatge s’anirà empobrint dificultant la comunicació.

L‘apràxia és la pèrdua d’habilitats, també present en la demència de tipus Alzheimer, primer les coses que fa temps que no es fan es van desinstal·lant del sistema, llavors vindran altres més habituals de posar un DVD o canviar una bombeta a posar una rentadora o cuinar.

Finalment hi ha l’agnòsia, o la pèrdua del reconeixement de les coses i, a mesura que avança la demència, també de les persones.

Apart de la pèrdua de totes aquestes funcions cognitives, el diagnòstic de demència implica una pèrdua d’autonomia en la vida diària, és a dir, la necessitat d’ajuda per poder cuinar, anar a comprar, seguir els tractaments crònics, etc…

cervellalzheimer

Si una persona compleix aquests criteris i no presenta altres causes mèdiques que puguin explicar aquests símptomes, serà diagnosticada d’Alzheimer probable.  En cas d’haver-hi altres factors (cerebrals o metabòlics) que puguin contribuir al problema serà diagnòsticat d’Alzheimer possible. El que no sap la majoria de gent, però, és que la malaltia d’Alzheimer comença molts anys abans de començar a notar que la memòria flaqueja i per tant anys abans de ser diagnosticat. Per explicar els mecanismes de manera planera, podríem dir que el sistema de “neteja” de la neurona i del cervell no funciona correctament i comencen a acumular-se pilonets de materials que interfereixen en el correcte funcionament del sistema. A dintre les neurones s’hi acumulen manyocs de la proteïna TAU que n’altera el funcionament i  les acaba destruint. Externament, es formen plaques de proteïna beta amiloide que interfereixen les connexions entre neurones que, en quedar-se desconnectades, també moren. Tot això en una imatge del cervell de tipus TAC o ressonància magnètica es reflecteix en una atròfia de l’escorça cerebral, és a dir que el cervell es veu més arrugat i pansit que un de normal.

Tot aquest cúmul de coses que no hi haurien de ser és el que històricament s’ha trobat en els cervells dels pacients diagnosticats d’Alzheimer quan s’han mirat al microscopi després d’haver mort. Aquest estudi postmortem continua essent, avui dia, l’únic diagnòstic definitiu de la malaltia d’Alzheimer.

Arribats aquí, entendreu la importància de detectar la malaltia com més aviat millor, molt abans de la demència i, si pot ser, molt abans dels primers símptomes de memòria. Amb aquest objectiu, ja fa uns quants anys que uns científics de Pittsburgh van aconseguir sintetitzar una substància (marcador) que injectada a una persona viva, pintava sobre la imatge del cervell els cúmuls de proteïna beta amiloide posant a la persona dins un escàner de positrons (PET). Evidentment això va ser una revolució de cares al diagnòstic precoç, però no és una tècnica que es pugui permetre qualsevol butxaca, per això pràcticament només s’ha fet servir per recerca. Anys després dels primers estudis en els quals es van trobar dipòsits de beta amiloide en un de cada 3 pacients sans, s’ha vist que aquests no sempre desenvolupen símptomes d’Alzheimer.

I doncs, perquè uns pacients amb beta amiloide cerebral acaben amb Alzheimer i altres no? Aquí entrarien en joc altres factors a considerar, en el cas que aquí ens interessa, podríem parlar de la reserva cognitiva, coneguda com la capacitat del cervell per refer-se o compensar el dany cerebral, i això va directament relacionat amb l’entrenament i l’ús diari que fem del cervell. Vet aquí l’aparició en els últims anys de cada cop més jocs i aplicacions de “brain training” que he anat compilant.

Tens una tablet? Vols que et dissenyi un programa d’entrenament personalitzat mitjançant aplicacions?

No tens tablet? Vols que vingui jo amb la meva a fer-te l’entrenament a casa teva?

Ompliu el formulari a la pestanya de contacte i em posaré en contacte amb vosaltres.