Tag Archives for cervell

Neurojocs per un cervell en forma

Un dia vaig tenir un somni, potser una revelació: L’Alzheimer no el curarem pas, mai, i a qui li diguin el contrari, que no s’ho cregui. Però podem treballar per prevenir-lo! Almenys un de cada 3 o 4 casos d’Alzheimer es pot prevenir. I jo ho faré d’una manera innovadora, poc corrent.

Actualment s’estan fent molts tallers de memòria, la majoria en grups nombrosos, fent fitxes o activitats individuals, amb poca atenció personalitzada, amb tasques poc adaptades a les capacitats de cada persona, i encara menys a la seva reserva cognitiva. Uns s’avorriran si la tasca és massa fàcil i l’acaben de seguida, d’altres potser no es veuran capaços de fer-la i desconnectaran sense haver fet l’exercici.

La reserva cognitiva és la capacitat d’un cervell a suportar els canvis relacionats amb l’edat, o amb alguna patologia, sense mostrar símptomes clínics. Aquesta capacitat depèn tant de l’estructura del mateix cervell (connexions o sinapsis, volum de substància grisa o nombre de neurones) com de la vida i costums que hem portat (estudis assolits, èxits laborals, vida social i cultural,  i activitat física o esport).Neurojocs_DX1_20-03-16

Tornant als tallers, la qüestió no és mantenir els avis ocupats fent qualsevol cosa (pintant, sumant o classificant animals), la idea és donar-los un repte, un objectiu. I sobretot, que s’ho passin bé i disfrutin amb l’activitat. I encara et diré més, que es relacionin entre ells, empatitzin i construeixin xarxes socials de suport emocional.

Primer de tot, cal inculcar l’exercici mental com a mode de vida, hi ha mil activitats que fas durant el dia en les quals pot exercitar el cervell, cal donar eines o idees per agafar l’hàbit. I sobretot, controlar l’ansietat o angoixa practicant una mica de Mindfulness.

Per altra banda, la idea és convertir una classe o taller de memòria, que es pot percebre com una obligació o algo que he de fer per cuidar-me, en un espai d’oci i diversió.Neurojocs_TL_30-03-16

El joc és inherent en tots els mamífers superiors (veure article anterior: Jugar per fer créixer el cervell). El joc distreu, diverteix, ensenya, relaxa, estimula… El joc és la millor eina per mantenir el cervell actiu d’una manera entretinguda i divertida. Hi ha jocs per estimular totes les funcions cognitives superiors. Hi ha jocs de llenguatge, com els classics Scrabble o Scattergories. Hi ha jocs de memòria com Identic o el Simon. Hi ha jocs visoespacials com el Tetris o els puzzles. Però també n’hi ha de visoconstructius, matemàtics, atencionals i executius o estratègics. Hi ha jocs de tota mena i la Memoryteca ja fa temps que els va començar a classificar (per funcions i per patologies) i a vendre’ls online. De la Memoryteca en vaig treure la inspiració i gran part de les eines necessàries, i he anat construint el meu compendi de Neurojocs pel Desenvolupament i Manteniment Cognitiu.Neurojocs_FN1_27-04-16

Els Amics de la Gent Gran, de qui sóc voluntària ja fa uns anys, van ser els primers de donar-me la oportunitat d’aplicar els meus Neurojocs en un grup de d’àvies durant dos mesos aquesta passada primavera. Va ser una experiència molt estimulant, tant per elles com per mi, i el més important és que ens ho vam passar molt bé.

De bones a primeres, la idea dels jocs de taula no els va fer massa gràcia degut a unes quantes creences errònies: Els adults han de deixar de jugar o només juguen els homes, nosaltres ja tenim prou feina o els jocs com el parxís i el dòmino no tenen massa gràcia.  Tot i així, quan van veure que els jocs eren diferents, simpàtics i senzills, de seguida es van implicar. La majoria de jocs van ser molt ben acceptats i valorats al qüestionari que els vaig passar. A mesura que passaven les classes s’anaven animant a preguntar quin els hi portaria el pròxim dia i fins i tot vam acabar repetint els preferits durant l’últim dia de classe.

Neurojocs grup 18-05-16En resum, que els jocs van tenir molt d’èxit, i més d’una va córrer a comprar-se’n un per quan vinguessin els néts de visita.

I quan una cosa funciona, tot comença a rodar. El pròxim curs els Neurojocs seran presents en varis tallers de memòria de casals d’avis a Barcelona i rodalies. Estimularem cervells, despertarem emocions, divertirem moments, contruïrem records! En sentirem a parlar!

 

Drogues i cervell

La drogoaddicció és la recerca i consum compulsiu de drogues malgrat el mal que ens puguin fer. Es considera una malaltia crònica del cervell. Des del moment en què una droga entra al cervell per primera vegada es produeixen importants canvis en la química i l’estructura del mateix que perduren al llarg del temps i poden arribar a causar danys cerebrals permanents.

Buscar la sensació de plaer és un instint humà molt poderós. Quan fem alguna cosa que ens plau el cervell reforça els circuits per aprendre que això ho hauríem de fer més sovint. Aquestes connexions s’anomenen el circuit de la recompensa i s’estenen des del tronc cerebral (àrea tegmental ventral), passant pel sistema límbic o emocional (nucli accumbens) fins a l’escorça cerebral frontal.

Els neurotransmissors són les substàncies químiques que utilitza el cervell per comunicar unes neurones amb les altres i transmetre la informació. En el circuit de recompensa s’usa fonamentalment la dopamina.

Circuit de recompensa dopaminaLes drogues alteren el funcionament químic del cervell imitant els neurotransmissors o interferint en el seu funcionament normal. Poden donar-li al circuit de recompensa fins a mil vegades més de dopamina de la que es produeix en un procés plaent habitual (per ex. Menjar). Evidentment un excés com aquest té diverses conseqüències:

  • La sobreexcitació mata les neurones, per tant, el cervell intenta readaptar-se a aquest excés d’estimulació disminuint el nombre de receptors de la dopamina en la neurona i augmentant el nombre de recollidors i degradadors de la mateixa.
  • Això portarà a la tolerància: el cervell necessitarà cada vegada més droga per arribar al mateix efecte que la primera vegada.
  • Però més importants seran les conseqüències en la conducta: Moltes activitats que abans resultaven agradables progressivament deixaran de sentir-se igual d’interessants o motivadores. Les recompenses naturals de la vida, com el menjar, jugar, fer esport o el sexe quedaran eclipsades per la magnitud de l’efecte la droga en el cervell. Això pot fer canviar ràpidament els hàbits d’una persona creant dependència i el síndrome d’abstinència (mono).

Ben connectat i lligat al circuit de recompensa hi ha el circuit de la memòria i l’aprenentatge. Aquest serà l’encarregat de crear l’hàbit i la dependència psicològica. L’aprenentatge de buscar el plaer és instintiu, molt fort i resistent a l’oblit. Tot el que impliqui aconseguir i administrar-se la droga estarà fortament impregnat en el cervell, convertint-ho en automàtic, compulsiu i inconscient. Aquest condicionament de la conducta pot durar per sempre fent que algun estímul (o record) porti un addicte a desitjar la seva droga després de molts anys d’abstinència.

Finalment, les drogues també modificaran les àrees frontals del cervell que controlen la conducta, la presa de decisions, el seny i la responsabilitat. Aquests canvis seran especialment perjudicials en els adolescents en el quals les drogues poden droguesinterferir en el desenvolupament normal d’aquestes estructures que encara estan immadures en aquest període.

Apart dels canvis causats per l’excés de dopamina, cada droga tindrà els seus perjudicis específics en el cervell i la salut:

  • Tabac (Nicotina): El dany cerebral que causa ve derivat, en gran part, pel fum. Dificulta la circulació sanguínia i redueix l’oxigen que arriba al cervell ofegant moltes neurones. Augmenta el risc d’infart i el de càncer.
  • Alcohol: L’abús crònic, o alcoholisme, té importants efectes en el cervell destruint irreversiblement les àrees de la memòria (hipocamp), el cerebel (que controla la coordinació) i l’escorça cerebral.
  • Benzodiacepines: pastilles per dormir o pels nervis. Falsa percepció que si te les dóna el metge son innòcues. Molta gent s’hi enganxa i, degut a la tolerància, n’abusa. Especialment perilloses combinades amb alcohol. Poden causar problemes de concentració i memòria, algun estudi diu que poden predisposar a l’Alzheimer.
  • Marihuana: A part dels efectes del fum, el cànnabis pot afectar la concentració i la memòria a curt termini. Pot augmentar el risc de psicosis en algú que ja hi tingui tendència. Causa apatia a la llarga.
  • Cocaïna: Inunda el cervell de dopamina, a part de les conseqüències en el circuit de recompensa, accelera el cor i augmenta molt el risc d’infart. Pot causar ansietat i paranoia.
  • MDMA i èxtasi: inunden el cervell de molts més neurotransmissors que la cocaïna causant un daltabaix químic que pot durar setmanes. Un d’ells és la serotonina que fa sentir feliç, confiat i sociable, però que després en la seva absència porta a l’ansietat i la depressió.
  • Opiacis: Són derivats de la morfina, usats en medicina per tractar el dolor i relaxar el pacient. Creen addicció i dependència. Elevat risc de sobredosi en l’heroïna injectada.
  • Al·lucinògens: LSD i psicobiscina, causen distorsió de la percepció i els efectes són impredictibles i variats d’una persona a una altra i de molt llarga durada (fins a 12 hores). Poden portar a la psicosi si hi ha vulnerabilitat i a conductes arriscades atesos els canvis emocionals i la confusió que generen. Deixen empremta en el cervell que pot experimentar flashbacks d’estar col·locat setmanes després d’haver pres la substància.

En resum, les drogues produeixen un daltabaix químic immediat al cervell perquè imiten les mateixes substàncies amb què aquest funciona. La sensació de plaer que produeixen porta a la dependència emocional i física. L’abús de les drogues destrueix neurones i augmenta el risc d’infart i lesió cerebral permanent. L’addicció a aquestes substàncies produeix problemes de conducta derivats dels canvis cerebrals irreversibles.

El desenvolupament del cervell

El cervell és un òrgan molt flexible que no deixa de desenvolupar-se al llarg de tota la vida. El descobriment de la neurogènesi (naixement de noves neurones) a la part de l’hipocamp va obrir tot un món de possibilitats per l’aprenentatge i l’educació contínua en adults i gent gran.

És cert que hi ha fases crítiques en les quals el cervell treballa i es transforma molt més depressa. Durant la infància es creen milions de sinapsis (connexions entre neurones) cada dia. Cada cosa nova que s’aprèn són unes quantes connexions formades i neurones que creixen reforçades. Evidentment, aquest ritme de creació de sinapsis anirà disminuint a mesura que creixem. És important, llavors, una bona estimulació durant la infància, quan el cervell té mésdesenvolupament cervell potencial. Cal consolidar de la millor manera possible tots els aprenentatges, que s’estudiï tot allò que ens permeti el temps i la motivació: Llengües, música, esport… i en la mesura que sigui possible, que es puguin aplicar i connectar unes coses amb les altres i si pot ser mitjançant el joc.  Cal dir, però, que la falta de motivació dificultarà significativament l’aprenentatge, i a vegades no val la pena perdre temps i diners forçant aprenentatges que interessen més als pares que als fills.

Per desenvolupar al màxim el potencial d’un nen (i detectar possibles dèficits, si fos el cas) és molt recomanable passar una revisió neuropsicològica completa al voltant dels 7 anys. Avaluar les seves capacitats, els seus talents i els seus punts dèbils, i conèixer també quines són les seves motivacions i interessos. A partir d’aquesta valoració i coneixent molt més a l’infant, es podrà adaptar l’educació curricular i extraescolar per aconseguir el millor rendiment possible.

Durant l’adolescència es desenvolupen les àrees terciàries o d’associació del cervell, entre elles el lòbul frontal. Aquest és el responsable de les funcions executives: organització, planificació, atenció sostinguda, atenció dividida, memòria de treball, control supervisor de tots els processos, control de les nostres emocions, inhibició d’impulsos primaris, sentit de la responsabilitat i de l’adequació social, entre altres. Paral·lelament es va formant també la personalitat adulta que juntament a les funcions cognitives anteriors deixarà a la persona preparada per a la universitat o el món laboral. Durant aquesta fase, és important tenir un bon guia. Molts adolescents se senten desorientats i no saben ben bé què volen fer o quin camí agafar, seguir estudiant o treballar, deixar-se influenciar per uns o per altres, família o amics. Per assegurar un bon ajorientaciust i prendre el camí adequat és important valorar en aquesta fase les vocacions del jove. Juntament amb la valoració de capacitats cognitives i motivacions, els neuropsicòlegs podrem facilitar la presa de decisions adequades en aquest moment crucial de la maduració com a persona.

El cervell arriba al seu màxim potencial al voltant dels 25 anys, a partir d’aquí, durant la vida adulta, caldrà fer un bon manteniment de la màquina que ens governa. Moltes de les connexions entre neurones que es van fer durant els aprenentatges de la infància acabaran essent eliminades del cervell si al llarg del temps no es tornen a fer servir. A més, durant la vida adulta i laboral haurem patirem moltes amenaces al nostre cervell: Malalties, tòxics, mala nutrició, sedentarisme, estrès, depressió, fatiga… El cervell podrà afrontar-ho tot en funció de quina sigui la seva reserva cerebral o cognitiva. Un cervell en forma és molt més resistent al dany cerebral que un de rovellat. Ningú ens mentalitza de tenir cura del nostre cervell i de passar revisions igual com ho fem amb el motor del cotxe o la caldera de gas. Només quan estem estressats i cremats, i comencen a aparèixer lapsus que ens fan disminuir el nostre rendiment a la feina, o afecta la nostra salut somatitzant de tantes formes (respiratòries, insomni, colon irritable, pell, cefalees), o fins i tot, pot haver-hi algú que arribi a patir un ictus i de sobten salten totes les alarmes i tots a córrer. Per què no escoltem una mica el nostre cos i fem una revisió periòdica del cervell abans que el sistema es col·lapsi? Cal prevenir els problemes, capacitant a les persones mitjançant entrenament cognitiu, tècniques de gestió de l’estrès i relaxació. Si actualitzes el teu ordinador periòdicament, perquè no actualitzes el teu cervell almenys cada 5 anys? Noves neurones neixen en l’hipocamp durant tota la vida i cal donar-los aprenentatges perquè segueixin creixent i mantenint l’estructura del nostre cervell.

329483809_2d48fa90e8_zFinalment, la jubilació hauria de ser una gran celebració (prové del jubileu que era una gran festa) i en canvi no tothom se la pren tant bé. Si has basat la teva vida excessivament en la teva feina, aquesta etapa pot no adaptar-se adequadament. Cal aprofitar aquest temps lliure per fer tot allò que no es va tenir temps de fer mentre es treballava. Viatjar, aprendre coses noves, bricolatge, cuina, idiomes i, a més a més, transmetre gran part de la saviesa i coneixements als néts. Cal prendre’s l’envelliment de forma activa, ningú vol convertir-se en una càrrega i per això val la pena cuidar-se i mantenir una mens sana in corpore sano. L’entrenament cognitiu pot facilitar moltes tasques quotidianes, com llegir, recordar noms de gent, orientar-se amb un mapa o en el transport públic i utilitzar noves tecnologies. A més aquests entrenaments mentals han demostrat clarament millores en atenció, concentració, memòria, i, globalment, un retràs important en l’aparició del deteriorament cognitiu i la demència. Si no et jubiles sense un pla de pensions, perquè no contractes també un pla de salut cerebral? Que faràs amb els diners si no tens salut? Cuida’t mentre puguis i gaudeix de la vida. Carpe Diem.

Invertir en el nostre cervell

En una societat com la nostra invertir en plans d’estalvi o de pensions per tenir diners més endavant és d’allò més normal. També s’inverteix en educació, en carreres i màsters, esperant poder recollir, tard o d’hora, els fruits en el món laboral. I darrerament, tal com està la sanitat pública, la gent també inverteix en salut i es fa d’una mútua per escurçar llistes d’espera. No obstant això, encara queda molt per conscienciar en la prevenció de problemes salut i la majoria de nosaltres ens oblidem que el nostre tresor més preuat és el nostre cervell, el qual governa la nostra vida i ens fa qui som. Si tot el que s’inverteix en estètica i prevenció de les arrugues de la pell s’invertís en prevenir les arrugues del cervell, potser ja hauríem erradicat l’Alzheimer. Malauradament, la majoria de gent continua més preocupada pel continent que pel contingut.20100806-IMG_7354 Afortunadament, van sortint algunes iniciatives que procuren canviar aquesta tendència. Recentment un empresari i un neurocientífic han portat la terminologia de la inversió en el món del cervell i han publicat un manual anomenat “Como invertir en su cerebro” en el qual, basant-se en investigacions recents, proposen un pla d’inversió en el cervell. Per començar a elaborar aquest programa, hi ha unes quantes coses que ens cal saber sobre el nostre cervell:

  • Neurogènesi: Cada dia neixen i creixen noves neurones en el nostre cervell. L’estrès mal portat redueix la producció d’aquestes neurones, però l’exercici físic l’augmenta.
  • Neuroplasticitat: Els gens no determinen el potencial del cervell. El que fem i com ho fem és molt més important en el desenvolupament del cervell tant en estructura com en funció.
  • Intel·ligència i memòria no ho són tot. Altres capacitats poden influir molt més en l’èxit, com per exemple, la manera com afrontem les situacions estressants, com percebem i processem les emocions o la capacitat per concentrar-nos i evitar les distraccions.
  • Exercici físic, especialment el cardiovascular o aeròbic, no només estimula la neurogènesi, a més, millora el reg sanguini cerebral aportant més oxigen i nutrients a les neurones.
  • Dieta mediterrània: el cervell consumeix un 25% de l’energia corporal, per això és important una dieta equilibrada. Ni els suplements vitamínics, ni els fàrmacs, poden reduir el risc de tenir Alzheimer, en el grau en què ho fa una bona alimentació.
  • Exercicis cognitius: L’única activitat d’oci que pot reduir la capacitat cognitiva és mirar la televisió, per la passivitat que implica. El nostre cervell necessita activitat, novetat, reptes, sortir de la rutina i aprendre coses noves per tal de créixer i desenvolupar-se.Invertir cervell
  • Els millors entrenaments que li podem donar al nostre cervell, basant-nos en investigacions actuals, són:
    • La meditació o Mindfulness: Ha demostrat clars beneficis en el rendiment del cervell, sobretot en les funcions frontals, concentració, organització, autocontrol…
    • La teràpia cognitiva conductual: considerar altres pensaments per considerar altres conductes.
    • Les tècniques de biofeedback: ajuden a controlar mentalment respostes fisiològiques de les que habitualment no som conscients.
    • L’entrenament cognitiu: manté el cervell en forma, millora els rendiments, no té efectes secundaris i es pot adaptar a cada persona, a les seves capacitats i motivacions.

Evidentment, no tots tenim les mateixes prioritats a l’hora d’invertir el nostre temps i els nostres estalvis. Però una cosa l’hem de tenir clara: invertir en el cervell és invertir en un mateix i la pròpia salut a llarg termini. I tu, en què inverteixes? Quines arrugues et preocupen més? Les de dins o les de fora? Pensa-t’ho bé i contacta’m si t’interessa començar a invertir en un pla de salut pel teu cervell.

TCE, conseqüències i tractament

El traumatisme cranioencefàlic (TCE) es la primera causa de mort o discapacitat en gent jove.

EL TCE és una lesió de les estructures intracraneals, que es presenta com a conseqüència de:

  • Una col·lisió entre el cap i una superfície, amb fractura o no del crani (accidents de trànsit, caigudes)
  • La perforació del crani per algun objecte punxegut o afilat
  • Els moviments sobtats d’acceleració/desacceleració o forces d’inèrcia.
carcrash_by_IanHampton_Flickr

by IanHampton on Flickr

Aquest impacte pot originar un deteriorament de les funcions cerebrals amb els següents símptomes inicials: dificultats en la parla, convulsions, asimetria de les pupil·les, pèrdua de coneixement, vòmits i en nens petits somnolència excessiva, o irritabilitat i plor continu.

En cas de reconèixer algun d’aquests símptomes en un accidentat, feu el següent:

  1. Truqueu a emergències.
  2. No mogueu la persona accidentada.
  3. No retireu projectils de la ferida del cap.
  4. No retireu el casc si és un motorista.
  5. Si és un nen petit que ha caigut de cap no l’aixequeu de terra.

Sobretot heu d’intentar mantenir la persona desperta i quieta fins que arribi una ambulància.

Quan la persona accidentada sigui atesa per un metge, se li passarà l’Escala de Coma Glasgow que valorant la obertura ocular, la resposta verbal i la resposta motora determinarà la gravetat del TCE. Mitjançant aquesta puntuació podrem fer-nos una idea de l’abast de la lesió cerebral abans de fer un TAC o una ressonància magnètica (RM) i del pronòstic que podem esperar per les pròximes setmanes i mesos.

Mitjançant la prova d’imatge cerebral (TAC o RM) podrem valorar i quantificar millor les lesions focals (cop/contracop, hemorràgies) i difuses (lesió axonal difusa). Una vegada valorat tot el dany cerebral primari, causat pel TCE, a la unitat de cures intensives treballaran per evitar el dany secundari causat per la mateixa lesió.

Tot i que el cervell està en remull protegit pel líquid cefaloraquidi, les forces d’acceleració i rotació brusques que es produeixen en un TCE fan que xoqui contra el crani i es produeixin contusions i laceracions (ruptura de les membranes i del teixit) en el cervell, tant en la zona frontal (si és on es produeix el cop) com a la part posterior de cervell, degut a l’efecte rebot, (efecte cop/contracop).

by Matt Biddulph on Flickr

by Matt Biddulph on Flickr

Per altra banda, aquest moviments d’acceleració sobtats (fuetada cervical) fan que tant els axons (connexions) de les neurones com els vasos sanguinis s’hagin d’estirar seguint la inèrcia del cap i molts no ho aguanten i es trenquen produint lo que es coneix com a lesió axonal difusa i hemorràgies de més o menys magnitud. Per entendre’ns és com si agafeu un manat de pastanagues per les fulles verdes i li feu una bona sacsejada, quantes en sortiran volant i quedaran desconnectades?

Davant d’aquestes lesions el metge no hi pot fer res perquè el mal ja està fet, per això el tractament es centrarà en evitar el dany secundari. Aquest es produeix degut a que el teixit cerebral s’inflama com a reacció a les lesions. Aquesta inflamació del teixit cerebral i l’augment del líquid (edema cerebral) fan pujar la pressió intracraneal (PIC). Paral·lelament, també es redueix la quantitat d’oxigen que arriba al cervell (hipòxia). Tot plegat no només pot augmentar les seqüeles (sobretot a l’hipocamp i memòria) sinó que posa en perill la vida de la persona. Per això l’atenció mèdica ràpida és crucial.

Passada aquesta fase crítica del TCE, entrarà en escena el neuropsicòleg que valorarà l’afectació de les funcions cognitives i les seqüeles emocionals produïdes pel dany cerebral. Es dissenyarà un programa de rehabilitació a mida per tal de potenciar i encaminar l’auto-regeneració i reorganització espontània del cervell cap a les funcions que interessi en cada cas i així aprofitar al màxim la plasticitat neuronal i cerebral. Amb una bona rehabilitació neuropsicològica els primers mesos després de la lesió es podran minimitzar molts dèficits a llarg termini.

by Oleg. on Flickr

by Oleg. on Flickr

Per acabar, només recordar que l’única manera de prevenir un TCE és posar-se el casc (i cordar-se’l) si vas en moto o bicicleta o si la teva feina ho requereix per seguretat. I, evidentment, cordar-se el cinturó quan viatges en cotxe.

Entrevista sobre l’esclerosi múltiple

En motiu del dia mundial per l’esclerosi múltiple, s’ha publicat al blog de la comunitat mèdica Saluspot 

una entrevista que la periodista Paloma Lozano me va fer abans d’ahir com a neuropsicòloga del Centre Denken

Què és l’esclerosi múltiple?

GVJ : L’esclerosi múltiple és una malaltia autoimmune del sistema nerviós que cursa amb lesions en la substància blanca i inflamació de la mateixa i que pot manifestar-se amb molta varietat de símptomes.

Es tracta d’una malaltia autoimmune. Quin és exactament el paper del sistema immunitari en aquesta malaltia ?

GVJ : El sistema immunitari és l’encarregat de defensar el nostre cos d’agents externs potencialment nocius. En l’esclerosi múltiple alguns dels glòbuls blancs malinterpreten les cèl·lules de la substància blanca i comencen a atacar-les.

Com és possible que les cèl·lules de defensa del cos surtin dels vasos sanguinis?

GVJ : La barrera hematoencefàlica és una espècie de duana o filtre sanguini que protegeix el cervell de molts components que circulen en la sang. En l’esclerosi múltiple, per alguna raó desconeguda, els limfòcits o cèl·lules T es colen a través d’aquesta barrera.

By MTSOfan on Flickr

By MTSOfan on Flickr

Què fan exactament aquestes cèl·lules quan estan en el sistema nerviós central?

GVJ : Quan els limfòcits arriben als teixits del sistema nerviós central malinterpreten les cèl·lules que componen les beines de mielina que recobreixen les connexions cerebrals i comencen a atacar-les.

És una malaltia genètica o influeixen factors ambientals? Influeixen especialment els de tipus víric?

GVJ : No està molt clar encara per què es desenvolupa la malaltia, però la majoria d’hipòtesis apunten a un origen multifactorial. Sol haver-hi una combinació de vulnerabilitat genètica amb factors ambientals (podria ser un virus durant la gestació o la infància) que en algun moment han debilitat o predisposat al sistema immunitari a tenir una reacció anòmala

És hereditària o contagiosa?

GVJ : L’esclerosi múltiple no és una malaltia contagiosa i tampoc és clarament hereditària. Encara que hi ha alguns gens que poden fer-te vulnerable, hi ha molts més factors ambientals que intervenen. En cas d’un familiar de primer grau afectat només hi ha un 3% de possibilitats que afecti un altre.

by Emily Raw on Flickr

by Emily Raw on Flickr

Existeix una major propensió a aquesta malaltia en funció del sexe, l’edat o la zona geogràfica?

GVJ: Com en la majoria de malalties autoimmunes, hi ha més dones afectades que homes. La malaltia sol manifestar-se entre els 20 i 50 anys. La zona geogràfica també és important en aquesta malaltia perquè el risc és molt més gran en l’hemisferi nord i en la raça caucàsica .

Els símptomes d’aquesta malaltia són molt variats. De què depèn que es manifestin uns símptomes o altres? És important la zona del cos on es manifesten aquests símptomes?

GVJ : Els símptomes de la malaltia van en funció de la localització de la lesió que els produeix i les connexions que interromp. En la majoria de casos es produeixen lesions que donen símptomes sensitius a la pell, com un formigueig o falta de sensibilitat, o motors, com la falta d’equilibri o de força. Si s’afecten les connexions visuals tindrem visió doble o neuritis òptica. També es poden produir problemes en la parla, fatiga, depressió, problemes en empassar o símptomes intestinals.

Empitjoren els símptomes en funció de les condicions ambientals?

GVJ : El curs de la malaltia pot afectar-se per moltes condicions ambientals. Un virus o debilitació del sistema immune, un període d’estrès, un embaràs … poden empitjorar la malaltia.

Es tracta d’una malaltia progressiva o va per brots?

GVJ: En la majoria de casos l’esclerosi múltiple és una malaltia progressiva i degenerativa. Així i tot, el curs de la mateixa és diferent en cada persona. En la majoria d’afectats funciona amb brots o exacerbacions que després d’un tractament pal·liatiu remeten deixant o no una seqüela permanent. Aproximadament un 10% dels casos són primàriament progressius i no produeixen atacs, però van empitjorant el seu estat físic i mental progressiva i silenciosament.

Com és el diagnòstic de l’esclerosi múltiple? És complicat? Hi ha alguna prova segura per confirmar la malaltia?

By Palo at Flickr

By Palo at Flickr

GVJ: El diagnòstic no és fàcil, els criteris utilitzats impliquen un parell d’atacs no molt separats en el temps, amb lesions confirmades en una prova de ressonància magnètica nuclear i una punció lumbar per confirmar símptomes d’inflamació en el sistema nerviós central. Però no sempre és fàcil encaixar en estàndards, perquè cada persona funciona de manera diferent. Moltes vegades cal descartar altres malalties similars per arribar al diagnòstic d’esclerosi múltiple.

En què consisteix el tractament ? Hi ha un tractament “estàndard” o hi ha diversos diferents? Ajuden realment?

GVJ : L’esclerosi múltiple no es pot curar, els tractaments actuals s’usen principalment en les formes que cursen amb brots, amb antiinflamatoris per pal·liar el brot, i amb interferons i altres fàrmacs que actuen sobre el sistema immune per intentar evitar nous brots . S’assumeix que aquests tractaments tenen més beneficis que inconvenients en la malaltia.

És important també la teràpia amb psicòlegs per tractar l’ansietat i depressió associada a la malaltia i amb neuropsicòlegs per poder rehabilitar o prevenir el deteriorament cognitiu que poden produir les lesions al cervell.

No existeix encara cura per aquesta malaltia. Cap a on apunten les investigacions?

GVJ: L’últim medicament, Fingolimod, que ha sortit al mercat, sembla que pot reduir els atacs a la meitat en un període de dos anys i que és de presentació oral, a diferència dels interferons, que han de ser punxats. Així i tot no està lliure de riscos potencialment fatals, amb la qual cosa s’ha reduït la seva administració als pacients amb esclerosi múltiple molt agressiva.

Com afecta l’evolució aquesta malaltia en el dia a dia d’una persona? És totalment incapacitant a llarg termini?

GVJ: Sempre he pensat que la incertesa d’un següent atac o de l’evolució ha de ser una de les pitjors coses a suportar en aquesta malaltia . No es pot saber com evolucionarà cada persona, hi ha massa factors que hi intervenen. He vist malalts relativament joves amb moltes seqüeles i gent gran amb molt poques. Pot ser molt incapacitant a la llarga o molt poc. Crec que el millor que es pot fer en el dia a dia és aprendre a viure en el moment i gaudir-lo. És important una bona salut mental i bona actitud davant els problemes que puguin presentar-se. Estar ben informat, cuidar-se i prevenir tot el que es pugui presentar i complicar la malaltia.

La neurogènesi

Fins fa poc més de 30 anys la comunitat neurocientífica creia que naixíem amb un nombre determinat de neurones en el nostre cervell que anàvem connectant o perdent en la mesura que creixíem. Era impensable, per exemple per Ramon i Cajal, que una cèl·lula tant complexa i ramificada com és la neurona pogués regenerar-se o dividir-se igual com fan altres cèl·lules com les de la pell.

neuronaEn les ultimes dècades s’ha anat descobrint que efectivament existeix un procés de neurogènesi; és a dir, un procés de generació de noves neurones a partir de cèl·lules precursores.

Quan als anys 60 el doctor Altman, experimentant amb cervells de rata i conill, va veure que els hi creixien cèl·lules tenyides després d’haver injectat timidina als animals, va quedar molt sorprès i la comunitat científica se li va tirar a sobre titllant-lo de mentider. Tot i així, va despertar la curiositat d’uns quants que van seguir estudiant en aquesta línia contracorrent, per exemple Elizabeth Gould que a finals dels anys 90 va demostrar en un estudi amb primats que els naixien neurones noves a l’hipocamp, l’estructura cerebral encarregada de la memòria i l’aprenentatge (http://www.pnas.org/content/96/9/5263.long).

Una altra sèrie d’estudis rellevants van ser els de Hebb i cols., comparava els cervells d’unes rates que havien estat aïllades una gàbia buida en una habitació fosca amb els d’unes altres que havien viscut jugant, fent exercici i relacionant-se amb els científics. Evidentment els cervells de les rates de l’ambient enriquidor tenien les neurones més ramificades, més interconnectades i produïen molta més neurogènesi.arbre

Tot i així, els científics no s’ho van voler creure fins que no es va provar el mateix en el cervell humà, i finalment es va fer, en pacients majors de 60 anys que patien de càncer i es van deixar tenyir el cervell en pro de la ciència. Van trobar que la taxa de creixement neuronal era d’entre 500 i 1000 noves neurones diàries en el girus dentat de l’hipocamp.

(http://www.nature.com/nm/journal/v4/n11/full/nm1198_1313.html)

A partir de l’aprovació científica d’aquests primers estudis n’han anat sortint molts més que demostren que:

Evidentment, descobrir que les neurones poden reproduir-se cada dia, fins i tot en un cervell vell, dóna un nou impuls a la ciència per buscar nous tractaments per l’Alzheimer i el Parkinson entre altres malalties.

Però encara és més important saber que podem fer créixer noves neurones cada dia, connectar-les i reciclar les que ja no ens serveixin. Els ambients estimulants, els nous aprenentatges, l’exercici físic i estar animat són la clau per una bona salut cerebral i per prevenir futurs problemes.

 

 

Mites del cine

Ahir vaig anar a veure Lucy al cine (http://www.lucy-lapelicula.es). La pel·lícula es basa en que només fem servir un 10% del nostre cervell. Això es pot entendre de dues maneres, la localitzacionista que s’insinua en el film, com si tinguéssim un 90% de cervell sense fer servir, i la del potencial, com si poguéssim desenvolupar el cervell un 90% més.

lucy-cartelAnem a pams, aquest mite del 10% el va difondre el senyor Einstein (que per cert, era dislèxic i tenia una malformació cerebral: http://goo.gl/49etmx) quan encara no hi havia tècniques per estudiar la funció cerebral. Des que existeix la ressonància magnètica funcional sabem que per qualsevol activitat fem servir pràcticament tot el cervell i fins i tot quan no fem res en fem servir gran part (http://goo.gl/jMsuT2). El cervell està fet principalment de neurones (substància grisa) i les seves connexions (substància blanca). Les neurones funcionen en xarxa i no és tant important la quantitat que en tinguem com lo ben connectades que estiguin. Si realment tinguéssim un 90% de neurones sense fer servir, aquestes neurones es moririen. Des que naixem i creixem van morint neurones cada dia, les que no es connecten es moren, les que no es fan servir també s’acaben morint. Les trobem a faltar? No. És necessari que unes morin per tal que les altres es desenvolupin, creixin noves branques (dendrites) i facin noves connexions (sinapsis).

Respecte el potencial, és evident que el cervell té més potencial del que es fa servir habitualment. Els pares de la psicometria Horn i Cattel van dividir la intel·ligència en fluïda i cristal·litzada (http://goo.gl/EaKYTh). Com a intel·ligència fluïda entenem el funcionament, els processos o adaptació al canvi del cervell. Tot i que aquesta part de la intel·ligència té més tendència a ser innata, podem entrenar la memòria o la concentració o el càlcul aconseguint una millora substancial en el rendiment cognitiu, però no arribarem ni a la telecinesis ni al control mental dels altres com s’especula a la pel·lícula.

Respecte a la intel·ligència cristal·litzada o coneixements i estratègies apreses, el que no tenim és temps d’aprendre gaire més del que aprenem. Els nens petits són esponges i poden absorbir quantitats desorbitants d’informació cada dia, però la majoria ja fan escola i extraescolars, no els podem tenir endollats 24h com un ordinador, el cervell també necessita descansar i de fet és durant el son quan es consoliden els coneixements i la memòria. Hi ha massa coses per aprendre i no tenim temps per totes, ens acabarem especialitzant segons les coses que més ens motivin o que se’ns donin millor. Per tant, sí que tenim un potencial per aprendre molt, però no tenim temps (i motivació a vegades).

lucy_bigPer altra banda, vull exposar algunes possibles veritats de la pel·lícula Lucy:

  • El primer homínid australophitecus va ser batejat com a Lucy. (La creació de Lucy com la creació d’Adam)
  • Lucy in the Sky with Diamonds: cançó dels Beatles que no surt a la pel·lícula però fa referència a una droga psicodèlica que va ser usada molts anys com a expandidor de consciència i creativitat. Podria la CPH4 estar-hi basada?.
  • Canvis en el cervell o el cos podrien reflectir-se en els ulls (iridologia).
  • Com més intel·ligent es torna la Lucy menys feliç es sent, o menys somriu la Johansson.

En resum, Luc Besson segueix la seva tendència a posar una superheroïna en una pel·lícula amb grans dosis d’acció no gaire realista, i que partint d’una premissa científica falsa (i documentals de National Geographic) acaba explicant una història molt més filosòfica que no pas de ciència-ficció.

El coneixement està a tot arreu, només hem de saber com fer-lo servir.

Jugar per fer créixer el cervell

El joc és una activitat recreativa inherent i universal en el ser humà. Si mirem enrere, en l’evolució de les espècies, podrem fixar-nos que els animals que juguen són també els considerats com a més intel·ligents (primats, simis, cetacis, felins i canins principalment). En l’evolució del cervell de les diferents espècies es troba una clara relació entre la quantitat o volum d’escorça cerebral (neocòrtex) amb els temps de criança i joc familiar. Heus aquí doncs la importància del joc que ens confirma que (per bé o per mal) som l’espècie més evolucionada d’aquest planeta.

407187-animal-lovers-wild-playDurant la infància el joc és un gran motor d’aprenentatge psicomotriu, cognitiu, afectiu i social. No només juguem perquè és divertit sinó que jugant anem fent créixer el nostre cervell constantment, aprenem coses, fem connexions, que ens faran més àgils cada cop que caiguem a terra i ens aixequem, que en faran més ràpids cada cop que atrapem a un altre o fem un gol, que ens faran més llestos a cada partida (o batalla) que guanyem. El joc durant la infància és una manera divertida d’aprendre a viure tant en els animals com en nosaltres els humans.

El desenvolupament del llenguatge és el que diferencia abismalment el joc (i el cervell) dels humans respecte al dels animals. Els jocs més instintius abans mencionats (agilitat, destresa, competició) també es donen en els animals. A partir dels 2 anys, quan es comença a tenir llenguatge, els nens comencen a fer joc simbòlic, aquest consisteix en imitar la vida dels adults (fer la compra, cuinar, netejar la casa, cuidar la nina, fer de metge…). Aquest tipus de joc rarament es troba en estat salvatge, però alguns primats criats amb humans també l’han mostrat, per exemple Kanzi.

juegos-mesa-beteraEl joc social, amb regles del joc, és el joc humà per excel·lència i n’hi ha de molts tipus i per totes les edats. Jocs de taula, de cartes, d’estratègia, de rol, tots estimulen i fan créixer el nostre cervell, ens integren socialment i ens estabilitzen emocionalment. Una bona plataforma per trobar jocs idonis i assequibles per funcions cognitives específiques o indicats i recomanats específicament per trastorns diversos com el TDAH o la malaltia d’Alzheimer és la Memoryteca.

Els videojocs també ofereixen diversos efectes beneficiosos al nostre cervell, així mateix en la última reunió anual de la societat catalana de neuropsicologia es van presentar estudis on jugar al Tetris millorava el trastorn per estrés posttraumàtic, o nens amb dislèxia milloraven jugant  a videojocs d’acció.Brain-on-a-bike-exercise

Ja fa anys que qui estudia cervells mira caps als jocs i qui desenvolupa jocs té en compte els cervells. Crec recordar que el primer braintraining que va sortir era per la Nintendo DS. A partir d’aquest, n’han anat sortint molts més, per vàries plataformes, Cognifit, Smartbrain, Lumosity, Fitbrains, NeuronUp. Però no sempre cal recórrer a les grans plataformes, també hi ha algunes compilacions de petits jocs per funcions, com la que van fer a un punt tic amb les preferències dels seus alumnes adults amb queixes de memòria.

En conclusió, el joc és una bona eina a totes les edats i en totes les condicions, per mantenir, millorar o rehabilitar el cervell.