La Dislèxia i trastorns d’aprenentatge associats

La dislèxia és un dels trastorns d’aprenentatge més freqüents. Es diu que fins a un 10% de la població podría tenir-ne en més o menys grau, però molts casos no es detecten i per tant no hi ha dades oficials. Es defineix com la dificultat en la lectura que presenta un nen amb una intel·ligència normal o per sobre de la mitjana.

Se n’han fet vàries classificacions:

  • Dislèxia superficial o diseidètica o visual: Llegeixen síl·laba a síl·laba, seqüencialment, no processen la globalitat de la paraula. Dèficit visuoespacial i de memòria visual sovint associat. Tindran problemes quan les paraules no s’escriuen com es pronuncien (anglicismes per exemple).
  • Dislèxia fonològica o disfonètica o auditiva: Llegeixen les paraules globalment, sense segmentar-les, presenten un dèficit del processament seqüencial, i per tant, fan una deducció visual de la paraula sense analitzar-la. Presentaran dificultat en la lectura de paraules desconegudes i pseudoparaules (paraules que no existeixen).
  • Dislèxia disfàsica: Presenten un llenguatge expressiu pobre (frases curtes, poc vocabulari) associat a anòmia i dificultats de comprensió. Diferència important entre intel·ligència verbal i manipulativa (tot i estar en rangs normals).

Trastorns sovint associats:Captura de pantalla 2014-10-07 a les 18.53.34

  • Trastorn per dèficit d’atenció amb o sense hiperactivitat (TDA/H): Entre un 25 i un 40% dels dislèxics compleixen també criteris de TDAH.
  • Discalcúlia: dificultats amb el càlcul, moltes vegades relacionat amb el dèficit visoespacial i la seqüenciació.
  • Disortografia: Problemes en escriure correctament, dèficit de seqüenciació o coordinació ull-mà. Distingir de disgrafia on hi ha un problema grafomotor o dispràxia.

Entre els primers signes de dislèxia en edat escolar hi ha la inversió de lletres o escriptura en mirall, dificultats visuoespacials o en la orientació esquerra/dreta, dificultat en identificar paraules que ritmen, en segmentar o comptar síl·labes, lletrejar paraules, ometre o afegir lletres.

Els estudis més recents classifiquen la dislèxia com a trastorn del desenvolupament cerebral, s’han trobat anomalies en les àrees relacionades amb la lectura en estudis de ressonància magnètica funcional i tomografies per emissió de positrons. També s’ha trobat evidència de malformacions en autòpsies de cervells de pacients dislèxics (com el de Albert Einstein).

Tot i que hi ha moltes classificacions de tipus de dislèxia, cada persona és un món i no sempre és fàcil encaixar en una casella. Per tant, abans de diagnosticar una dislèxia, s’hauran de determinar els diferents coeficients d’intel·ligència, comparant el coeficient verbal amb el manipulatiu. Ens fixarem si predomina la memòria visual o la seqüencial. Mitjançant una extensa avaluació neuropsicològica, determinarem quin tipus de trastorn cognitiu predomina i quins dèficits hi pot haver associats. A partir d’aquests resultats podrem dissenyar un programa d’entrenament personalitzat al perfil de cada subjecte.

Seria convenient que tots els nens passessin una revisió neuropsicològica completa al voltant dels 7 anys per poder detectar a temps qualsevol problema que pugui interferir en aprenentatge futurs. I així evitar que persisteixin símptomes en edat adulta com dificultats per resumir textos, per llegir en veu alta, o aprendre llengües.

Anuncis