Neurojocs per un cervell en forma

Un dia vaig tenir un somni, potser una revelació: L’Alzheimer no el curarem pas, mai, i a qui li diguin el contrari, que no s’ho cregui. Però podem treballar per prevenir-lo! Almenys un de cada 3 o 4 casos d’Alzheimer es pot prevenir. I jo ho faré d’una manera innovadora, poc corrent.

Actualment s’estan fent molts tallers de memòria, la majoria en grups nombrosos, fent fitxes o activitats individuals, amb poca atenció personalitzada, amb tasques poc adaptades a les capacitats de cada persona, i encara menys a la seva reserva cognitiva. Uns s’avorriran si la tasca és massa fàcil i l’acaben de seguida, d’altres potser no es veuran capaços de fer-la i desconnectaran sense haver fet l’exercici.

La reserva cognitiva és la capacitat d’un cervell a suportar els canvis relacionats amb l’edat, o amb alguna patologia, sense mostrar símptomes clínics. Aquesta capacitat depèn tant de l’estructura del mateix cervell (connexions o sinapsis, volum de substància grisa o nombre de neurones) com de la vida i costums que hem portat (estudis assolits, èxits laborals, vida social i cultural,  i activitat física o esport).Neurojocs_DX1_20-03-16

Tornant als tallers, la qüestió no és mantenir els avis ocupats fent qualsevol cosa (pintant, sumant o classificant animals), la idea és donar-los un repte, un objectiu. I sobretot, que s’ho passin bé i disfrutin amb l’activitat. I encara et diré més, que es relacionin entre ells, empatitzin i construeixin xarxes socials de suport emocional.

Primer de tot, cal inculcar l’exercici mental com a mode de vida, hi ha mil activitats que fas durant el dia en les quals pot exercitar el cervell, cal donar eines o idees per agafar l’hàbit. I sobretot, controlar l’ansietat o angoixa practicant una mica de Mindfulness.

Per altra banda, la idea és convertir una classe o taller de memòria, que es pot percebre com una obligació o algo que he de fer per cuidar-me, en un espai d’oci i diversió.Neurojocs_TL_30-03-16

El joc és inherent en tots els mamífers superiors (veure article anterior: Jugar per fer créixer el cervell). El joc distreu, diverteix, ensenya, relaxa, estimula… El joc és la millor eina per mantenir el cervell actiu d’una manera entretinguda i divertida. Hi ha jocs per estimular totes les funcions cognitives superiors. Hi ha jocs de llenguatge, com els classics Scrabble o Scattergories. Hi ha jocs de memòria com Identic o el Simon. Hi ha jocs visoespacials com el Tetris o els puzzles. Però també n’hi ha de visoconstructius, matemàtics, atencionals i executius o estratègics. Hi ha jocs de tota mena i la Memoryteca ja fa temps que els va començar a classificar (per funcions i per patologies) i a vendre’ls online. De la Memoryteca en vaig treure la inspiració i gran part de les eines necessàries, i he anat construint el meu compendi de Neurojocs pel Desenvolupament i Manteniment Cognitiu.Neurojocs_FN1_27-04-16

Els Amics de la Gent Gran, de qui sóc voluntària ja fa uns anys, van ser els primers de donar-me la oportunitat d’aplicar els meus Neurojocs en un grup de d’àvies durant dos mesos aquesta passada primavera. Va ser una experiència molt estimulant, tant per elles com per mi, i el més important és que ens ho vam passar molt bé.

De bones a primeres, la idea dels jocs de taula no els va fer massa gràcia degut a unes quantes creences errònies: Els adults han de deixar de jugar o només juguen els homes, nosaltres ja tenim prou feina o els jocs com el parxís i el dòmino no tenen massa gràcia.  Tot i així, quan van veure que els jocs eren diferents, simpàtics i senzills, de seguida es van implicar. La majoria de jocs van ser molt ben acceptats i valorats al qüestionari que els vaig passar. A mesura que passaven les classes s’anaven animant a preguntar quin els hi portaria el pròxim dia i fins i tot vam acabar repetint els preferits durant l’últim dia de classe.

Neurojocs grup 18-05-16En resum, que els jocs van tenir molt d’èxit, i més d’una va córrer a comprar-se’n un per quan vinguessin els néts de visita.

I quan una cosa funciona, tot comença a rodar. El pròxim curs els Neurojocs seran presents en varis tallers de memòria de casals d’avis a Barcelona i rodalies. Estimularem cervells, despertarem emocions, divertirem moments, contruïrem records! En sentirem a parlar!

 

Anuncis

Drogues i cervell

La drogoaddicció és la recerca i consum compulsiu de drogues malgrat el mal que ens puguin fer. Es considera una malaltia crònica del cervell. Des del moment en què una droga entra al cervell per primera vegada es produeixen importants canvis en la química i l’estructura del mateix que perduren al llarg del temps i poden arribar a causar danys cerebrals permanents.

Buscar la sensació de plaer és un instint humà molt poderós. Quan fem alguna cosa que ens plau el cervell reforça els circuits per aprendre que això ho hauríem de fer més sovint. Aquestes connexions s’anomenen el circuit de la recompensa i s’estenen des del tronc cerebral (àrea tegmental ventral), passant pel sistema límbic o emocional (nucli accumbens) fins a l’escorça cerebral frontal.

Els neurotransmissors són les substàncies químiques que utilitza el cervell per comunicar unes neurones amb les altres i transmetre la informació. En el circuit de recompensa s’usa fonamentalment la dopamina.

Circuit de recompensa dopaminaLes drogues alteren el funcionament químic del cervell imitant els neurotransmissors o interferint en el seu funcionament normal. Poden donar-li al circuit de recompensa fins a mil vegades més de dopamina de la que es produeix en un procés plaent habitual (per ex. Menjar). Evidentment un excés com aquest té diverses conseqüències:

  • La sobreexcitació mata les neurones, per tant, el cervell intenta readaptar-se a aquest excés d’estimulació disminuint el nombre de receptors de la dopamina en la neurona i augmentant el nombre de recollidors i degradadors de la mateixa.
  • Això portarà a la tolerància: el cervell necessitarà cada vegada més droga per arribar al mateix efecte que la primera vegada.
  • Però més importants seran les conseqüències en la conducta: Moltes activitats que abans resultaven agradables progressivament deixaran de sentir-se igual d’interessants o motivadores. Les recompenses naturals de la vida, com el menjar, jugar, fer esport o el sexe quedaran eclipsades per la magnitud de l’efecte la droga en el cervell. Això pot fer canviar ràpidament els hàbits d’una persona creant dependència i el síndrome d’abstinència (mono).

Ben connectat i lligat al circuit de recompensa hi ha el circuit de la memòria i l’aprenentatge. Aquest serà l’encarregat de crear l’hàbit i la dependència psicològica. L’aprenentatge de buscar el plaer és instintiu, molt fort i resistent a l’oblit. Tot el que impliqui aconseguir i administrar-se la droga estarà fortament impregnat en el cervell, convertint-ho en automàtic, compulsiu i inconscient. Aquest condicionament de la conducta pot durar per sempre fent que algun estímul (o record) porti un addicte a desitjar la seva droga després de molts anys d’abstinència.

Finalment, les drogues també modificaran les àrees frontals del cervell que controlen la conducta, la presa de decisions, el seny i la responsabilitat. Aquests canvis seran especialment perjudicials en els adolescents en el quals les drogues poden droguesinterferir en el desenvolupament normal d’aquestes estructures que encara estan immadures en aquest període.

Apart dels canvis causats per l’excés de dopamina, cada droga tindrà els seus perjudicis específics en el cervell i la salut:

  • Tabac (Nicotina): El dany cerebral que causa ve derivat, en gran part, pel fum. Dificulta la circulació sanguínia i redueix l’oxigen que arriba al cervell ofegant moltes neurones. Augmenta el risc d’infart i el de càncer.
  • Alcohol: L’abús crònic, o alcoholisme, té importants efectes en el cervell destruint irreversiblement les àrees de la memòria (hipocamp), el cerebel (que controla la coordinació) i l’escorça cerebral.
  • Benzodiacepines: pastilles per dormir o pels nervis. Falsa percepció que si te les dóna el metge son innòcues. Molta gent s’hi enganxa i, degut a la tolerància, n’abusa. Especialment perilloses combinades amb alcohol. Poden causar problemes de concentració i memòria, algun estudi diu que poden predisposar a l’Alzheimer.
  • Marihuana: A part dels efectes del fum, el cànnabis pot afectar la concentració i la memòria a curt termini. Pot augmentar el risc de psicosis en algú que ja hi tingui tendència. Causa apatia a la llarga.
  • Cocaïna: Inunda el cervell de dopamina, a part de les conseqüències en el circuit de recompensa, accelera el cor i augmenta molt el risc d’infart. Pot causar ansietat i paranoia.
  • MDMA i èxtasi: inunden el cervell de molts més neurotransmissors que la cocaïna causant un daltabaix químic que pot durar setmanes. Un d’ells és la serotonina que fa sentir feliç, confiat i sociable, però que després en la seva absència porta a l’ansietat i la depressió.
  • Opiacis: Són derivats de la morfina, usats en medicina per tractar el dolor i relaxar el pacient. Creen addicció i dependència. Elevat risc de sobredosi en l’heroïna injectada.
  • Al·lucinògens: LSD i psicobiscina, causen distorsió de la percepció i els efectes són impredictibles i variats d’una persona a una altra i de molt llarga durada (fins a 12 hores). Poden portar a la psicosi si hi ha vulnerabilitat i a conductes arriscades atesos els canvis emocionals i la confusió que generen. Deixen empremta en el cervell que pot experimentar flashbacks d’estar col·locat setmanes després d’haver pres la substància.

En resum, les drogues produeixen un daltabaix químic immediat al cervell perquè imiten les mateixes substàncies amb què aquest funciona. La sensació de plaer que produeixen porta a la dependència emocional i física. L’abús de les drogues destrueix neurones i augmenta el risc d’infart i lesió cerebral permanent. L’addicció a aquestes substàncies produeix problemes de conducta derivats dels canvis cerebrals irreversibles.

El desenvolupament del cervell

El cervell és un òrgan molt flexible que no deixa de desenvolupar-se al llarg de tota la vida. El descobriment de la neurogènesi (naixement de noves neurones) a la part de l’hipocamp va obrir tot un món de possibilitats per l’aprenentatge i l’educació contínua en adults i gent gran.

És cert que hi ha fases crítiques en les quals el cervell treballa i es transforma molt més depressa. Durant la infància es creen milions de sinapsis (connexions entre neurones) cada dia. Cada cosa nova que s’aprèn són unes quantes connexions formades i neurones que creixen reforçades. Evidentment, aquest ritme de creació de sinapsis anirà disminuint a mesura que creixem. És important, llavors, una bona estimulació durant la infància, quan el cervell té mésdesenvolupament cervell potencial. Cal consolidar de la millor manera possible tots els aprenentatges, que s’estudiï tot allò que ens permeti el temps i la motivació: Llengües, música, esport… i en la mesura que sigui possible, que es puguin aplicar i connectar unes coses amb les altres i si pot ser mitjançant el joc.  Cal dir, però, que la falta de motivació dificultarà significativament l’aprenentatge, i a vegades no val la pena perdre temps i diners forçant aprenentatges que interessen més als pares que als fills.

Per desenvolupar al màxim el potencial d’un nen (i detectar possibles dèficits, si fos el cas) és molt recomanable passar una revisió neuropsicològica completa al voltant dels 7 anys. Avaluar les seves capacitats, els seus talents i els seus punts dèbils, i conèixer també quines són les seves motivacions i interessos. A partir d’aquesta valoració i coneixent molt més a l’infant, es podrà adaptar l’educació curricular i extraescolar per aconseguir el millor rendiment possible.

Durant l’adolescència es desenvolupen les àrees terciàries o d’associació del cervell, entre elles el lòbul frontal. Aquest és el responsable de les funcions executives: organització, planificació, atenció sostinguda, atenció dividida, memòria de treball, control supervisor de tots els processos, control de les nostres emocions, inhibició d’impulsos primaris, sentit de la responsabilitat i de l’adequació social, entre altres. Paral·lelament es va formant també la personalitat adulta que juntament a les funcions cognitives anteriors deixarà a la persona preparada per a la universitat o el món laboral. Durant aquesta fase, és important tenir un bon guia. Molts adolescents se senten desorientats i no saben ben bé què volen fer o quin camí agafar, seguir estudiant o treballar, deixar-se influenciar per uns o per altres, família o amics. Per assegurar un bon ajorientaciust i prendre el camí adequat és important valorar en aquesta fase les vocacions del jove. Juntament amb la valoració de capacitats cognitives i motivacions, els neuropsicòlegs podrem facilitar la presa de decisions adequades en aquest moment crucial de la maduració com a persona.

El cervell arriba al seu màxim potencial al voltant dels 25 anys, a partir d’aquí, durant la vida adulta, caldrà fer un bon manteniment de la màquina que ens governa. Moltes de les connexions entre neurones que es van fer durant els aprenentatges de la infància acabaran essent eliminades del cervell si al llarg del temps no es tornen a fer servir. A més, durant la vida adulta i laboral haurem patirem moltes amenaces al nostre cervell: Malalties, tòxics, mala nutrició, sedentarisme, estrès, depressió, fatiga… El cervell podrà afrontar-ho tot en funció de quina sigui la seva reserva cerebral o cognitiva. Un cervell en forma és molt més resistent al dany cerebral que un de rovellat. Ningú ens mentalitza de tenir cura del nostre cervell i de passar revisions igual com ho fem amb el motor del cotxe o la caldera de gas. Només quan estem estressats i cremats, i comencen a aparèixer lapsus que ens fan disminuir el nostre rendiment a la feina, o afecta la nostra salut somatitzant de tantes formes (respiratòries, insomni, colon irritable, pell, cefalees), o fins i tot, pot haver-hi algú que arribi a patir un ictus i de sobten salten totes les alarmes i tots a córrer. Per què no escoltem una mica el nostre cos i fem una revisió periòdica del cervell abans que el sistema es col·lapsi? Cal prevenir els problemes, capacitant a les persones mitjançant entrenament cognitiu, tècniques de gestió de l’estrès i relaxació. Si actualitzes el teu ordinador periòdicament, perquè no actualitzes el teu cervell almenys cada 5 anys? Noves neurones neixen en l’hipocamp durant tota la vida i cal donar-los aprenentatges perquè segueixin creixent i mantenint l’estructura del nostre cervell.

329483809_2d48fa90e8_zFinalment, la jubilació hauria de ser una gran celebració (prové del jubileu que era una gran festa) i en canvi no tothom se la pren tant bé. Si has basat la teva vida excessivament en la teva feina, aquesta etapa pot no adaptar-se adequadament. Cal aprofitar aquest temps lliure per fer tot allò que no es va tenir temps de fer mentre es treballava. Viatjar, aprendre coses noves, bricolatge, cuina, idiomes i, a més a més, transmetre gran part de la saviesa i coneixements als néts. Cal prendre’s l’envelliment de forma activa, ningú vol convertir-se en una càrrega i per això val la pena cuidar-se i mantenir una mens sana in corpore sano. L’entrenament cognitiu pot facilitar moltes tasques quotidianes, com llegir, recordar noms de gent, orientar-se amb un mapa o en el transport públic i utilitzar noves tecnologies. A més aquests entrenaments mentals han demostrat clarament millores en atenció, concentració, memòria, i, globalment, un retràs important en l’aparició del deteriorament cognitiu i la demència. Si no et jubiles sense un pla de pensions, perquè no contractes també un pla de salut cerebral? Que faràs amb els diners si no tens salut? Cuida’t mentre puguis i gaudeix de la vida. Carpe Diem.

Adopta un gos per millorar la teva salut

El gos ha estat des dels principis de l’humanitat el millor amic de l’home (i de la dona!) i per això va ser el primer animal domesticat per tal de fer companyia, protegir la família i conduir els ramats. Tenir-ne un, doncs, ens aporta clars beneficis emocionals i pràctics. Tanmateix, allò que no s’explica a la majoria de la gent, ni tant sols als que gaudim del privilegi de la companyia d’un gos, és que cada cop hi ha més estudis demostrant nombrosos beneficis a la nostra salut: (Tots els articles son científicament demostrats i porten les referències enllaçades (en anglès, idioma de la ciència))

Els nens que creixen amb un gos a casa tenen més defenses i, per tant, emmalalteixen menys. L’exposició als microbis que porta un gos, fa que el sistema immunològic s’enforteixi i de manera similar a una vacuna ens protegeix de malalties futures. Créixer en un mon excessivament immaculat i desinfectat no fa treballar el sistema de defenses i podria posar-nos en risc de una malaltia autoimmune a la llarga.

gos i nadóEls propietaris de gossos són menys propensos a les al·lèrgies. Segons un estudi portat a terme a Cincinnati, els nadons que tenen gossos tenen 4 vegades menys de possibilitat de tenir èczemes a la pell i altres al·lèrgies.

L’amo d’un gos és més feliç. En un estudi publicat el 2011 es va demostrar que la gent amb gos tenia més sensació de benestar, més autoestima i menys tristesa, que el gos compensa en gran part la sensació de rebuig social i de solitud. A més, en la gent ja diagnosticada de depressió, cuidar un gos pot ser igual d’efectiu o més que la medicació donat que te fa mantenir una rutina i sortir al carrer. Només el fet de mirar el teu gos fa segregar la hormona oxitocina que és la mateixa que et fa sentir bé i segur de tu mateix quan estàs enamorat.

Tenir un gos té beneficis pel cor. Acariciar un gos, redueix la freqüència cardíaca i la hipertensió arterial. Un altre estudi també demostra menys colesterol en els propietaris de gossos i que aquests tenen més probabilitat de sobreviure a un atac de cor.

Les persones que tenen gos fan més exercici. El sol fet de treure a passejar el teu gos varis cops al dia, de jugar amb ell a pilota, sortir d’excursió ja fa que els propietaris de gossos compleixin el mínim diari d’exercici recomanat per la OMS.

Qui té un gos, té una vida social més activa. Els propietaris de gossos es relacionen més entre ells que amb altres perquè confien més en qui també té un gos que en els que no en tenen, essent, en general més confiats i sociables que la gent que no té gos. Inclús per qui viu sol amb el gos, aquest té els mateixos beneficis emocionals que una amistat humana.

Els gossos poden detectar el càncer. Després de moltes anècdotes de propietaris salvats del càncer per gossos, es va demostrar científicament que els gossos poden olorar el càncer, de pit, d’ovaris, de pulmó i de còlon, i a Estats Units ja tenen gossos ensinistrats a tal efecte que poden ser tan efectius diagnosticant com els escàners, els quals el detecten però també en poden produir.

Els gossos poden predir atacs i desequilibris en la teva salut. Per exemple, els gossos dels diabètics podrien detectar les baixades de sucre abans que produeixin símptomes incitant l’amo a menjar abans no tingui un atac. Així mateix, un gos podria veure a venir un atac epilèptic o un atac d’angoixa olorant lleus canvis en la suor del seu amo, i avisant-lo, li donaria temps de prendre medicació o demanar ajuda.

Gos empordàLes persones amb al·lèrgies severes també podrien entrenar el gos a detectar els al·lergògens en l’entorn o en el menjar, evitant així moltes molèsties o injeccions d’epinefrina.

Anar a treballar amb el gos podria reduir considerablement l’estrès a la feina i augmentar la productivitat (augments de l’oxitocina i reducció de la tensió arterial). Per això, moltes empreses americanes ja permeten anar a treballar amb el teu gos. Evidentment, perquè això funcioni, el gos ha de ser amistós, net, i sense problemes de conducta.

I per acabar, recordar que, apart de tots els beneficis anteriorment citats, els gossos també poden ajudar considerablement a la rehabilitació i tractament de moltes condicions, des dels trastorns de desenvolupament com l’autisme o la paràlisi cerebral, com al dany cerebral adquirit en els traumatismes crànio-encefàlics o accidents vasculars cerebrals (ictus), fins a trastorns neurodegeneratius com l’Alzheimer o el Parkinson. Ens aquests casos es parla de teràpia assistida per animals o canoteràpia i cal que estigui conduïda per un terapeuta qualificat, generalment un psicòleg.

Invertir en el nostre cervell

En una societat com la nostra invertir en plans d’estalvi o de pensions per tenir diners més endavant és d’allò més normal. També s’inverteix en educació, en carreres i màsters, esperant poder recollir, tard o d’hora, els fruits en el món laboral. I darrerament, tal com està la sanitat pública, la gent també inverteix en salut i es fa d’una mútua per escurçar llistes d’espera. No obstant això, encara queda molt per conscienciar en la prevenció de problemes salut i la majoria de nosaltres ens oblidem que el nostre tresor més preuat és el nostre cervell, el qual governa la nostra vida i ens fa qui som. Si tot el que s’inverteix en estètica i prevenció de les arrugues de la pell s’invertís en prevenir les arrugues del cervell, potser ja hauríem erradicat l’Alzheimer. Malauradament, la majoria de gent continua més preocupada pel continent que pel contingut.20100806-IMG_7354 Afortunadament, van sortint algunes iniciatives que procuren canviar aquesta tendència. Recentment un empresari i un neurocientífic han portat la terminologia de la inversió en el món del cervell i han publicat un manual anomenat “Como invertir en su cerebro” en el qual, basant-se en investigacions recents, proposen un pla d’inversió en el cervell. Per començar a elaborar aquest programa, hi ha unes quantes coses que ens cal saber sobre el nostre cervell:

  • Neurogènesi: Cada dia neixen i creixen noves neurones en el nostre cervell. L’estrès mal portat redueix la producció d’aquestes neurones, però l’exercici físic l’augmenta.
  • Neuroplasticitat: Els gens no determinen el potencial del cervell. El que fem i com ho fem és molt més important en el desenvolupament del cervell tant en estructura com en funció.
  • Intel·ligència i memòria no ho són tot. Altres capacitats poden influir molt més en l’èxit, com per exemple, la manera com afrontem les situacions estressants, com percebem i processem les emocions o la capacitat per concentrar-nos i evitar les distraccions.
  • Exercici físic, especialment el cardiovascular o aeròbic, no només estimula la neurogènesi, a més, millora el reg sanguini cerebral aportant més oxigen i nutrients a les neurones.
  • Dieta mediterrània: el cervell consumeix un 25% de l’energia corporal, per això és important una dieta equilibrada. Ni els suplements vitamínics, ni els fàrmacs, poden reduir el risc de tenir Alzheimer, en el grau en què ho fa una bona alimentació.
  • Exercicis cognitius: L’única activitat d’oci que pot reduir la capacitat cognitiva és mirar la televisió, per la passivitat que implica. El nostre cervell necessita activitat, novetat, reptes, sortir de la rutina i aprendre coses noves per tal de créixer i desenvolupar-se.Invertir cervell
  • Els millors entrenaments que li podem donar al nostre cervell, basant-nos en investigacions actuals, són:
    • La meditació o Mindfulness: Ha demostrat clars beneficis en el rendiment del cervell, sobretot en les funcions frontals, concentració, organització, autocontrol…
    • La teràpia cognitiva conductual: considerar altres pensaments per considerar altres conductes.
    • Les tècniques de biofeedback: ajuden a controlar mentalment respostes fisiològiques de les que habitualment no som conscients.
    • L’entrenament cognitiu: manté el cervell en forma, millora els rendiments, no té efectes secundaris i es pot adaptar a cada persona, a les seves capacitats i motivacions.

Evidentment, no tots tenim les mateixes prioritats a l’hora d’invertir el nostre temps i els nostres estalvis. Però una cosa l’hem de tenir clara: invertir en el cervell és invertir en un mateix i la pròpia salut a llarg termini. I tu, en què inverteixes? Quines arrugues et preocupen més? Les de dins o les de fora? Pensa-t’ho bé i contacta’m si t’interessa començar a invertir en un pla de salut pel teu cervell.

Estimulació cognitiva i altres TNF

Fins a un terç dels pacients amb demència podria retardar el seu internament a residència gràcies als tractaments no farmacològics.

En la majoria d’estudis sobre l’eficàcia de l’estimulació cognitiva, es troben millores en l’aprenentatge verbal i visual, la concentració, el llenguatge i l’autonomia en les activitats de la vida diària. Si la comparem amb els tractaments habituals, els beneficis de l’estimulació cognitiva han demostrat ser similars als de la medicació, però, això sí, sense efectes secundaris indesitjables. A més, en persones amb Alzheimer, l’aplicació d’estimulació cognitiva pot endarrerir el seu ingrés en un centre fins a dos anys.

Una altra de les teràpies no farmacològiques que va agafant força i popularitat és la teràpia assistida per animals que ha demostrat clars beneficis psicològics i de millora conductual tant amb nens com amb gent gran amb demència. Així mateix, pot també aplicar-se com a reforç en l’estimulació cognitiva millorant la motivació i participació dels pacients.

La musicoteràpia és un altre tractament no farmacològic que ha resultat ser clarament eficaç en millorar la cognició, l’estat d’ànim i els problemes de conducta en persones amb demència. Iniciatives com la coral de persones amb afàsia Canta Sant Pau, reforcen i reafirmen la música com gran potencial terapèutic.

Els beneficis de l’estimulació multisensorial en els pacients amb demència moderada o amb trastorns de desenvolupament també han estat clarament demostrats. Gairebé un 90% dels pacients amb demència pateixen problemes de conducta que amb aquesta teràpia es redueixen significativament, sobretot els nivells d’agitació i agressivitat.

Els tractaments amb fisioteràpia aconsegueixen reduir les caigudes en pacients amb parkinsonismes o demència vascular. A més, la fisioteràpia pot millorar l’equilibri, la coordinació i la força muscular del pacient.

En resum, entre els principals beneficis de les teràpies no farmacològiques (TNFs) destaquen la disminució dels símptomes psicològics i conductuals associats a la demència, una millora de l’autonomia per realitzar les activitats de la vida diària i un increment en el rendiment cognitiu.

La conclusió és que les TNFs poden contribuir a la millora de les cures tant en la demència de tipus Alzheimer com en els altres tipus de demència. En contraposició als fàrmacs habitualment administrats en aquestes malalties, les intervencions no farmacològiques són globalment més econòmiques, la qual cosa implica que les TNFs, que han demostrat la seva eficàcia, poden ser aplicades en països en vies de desenvolupament.

multisensorialAixí i tot, encara hi ha un clar desavantatge econòmic en la inversió en TNFs atès que no és possible recuperar els diners invertits en la investigació, a diferència de la indústria farmacèutica en la qual la inversió en assaigs clínics es recupera en molt poc temps venent el medicament a les farmàcies, assegurances i sistemes de salut.

Estem, llavors, en mans de governs, fundacions i organitzacions filantròpiques que vulguin i puguin invertir en el desenvolupament de les TNFs. Mitjançant una inversió discreta, podria aconseguir-se un estalvi econòmic i assistencial considerable. I els beneficis per a les persones amb demència, els seus cuidadors i la societat en general podrien ser excepcionals.

Demència i depressió

Ja fa molt temps que els estudis longitudinals, que segueixen els factors de salut de la gent gran al llarg dels anys, han anat apuntant que tenir una depressió pot multiplicar el risc de desenvolupar una demència.

Hi ha varies hipòtesis sobre els mecanismes d’aquesta associació:

La depressió a la tercera edat accelera el deteriorament cap a la demència. Un d’aquests estudis seria el de Framingham, que després de seguir 949 persones grans durant 17 anys han descobert que al cap de 10 anys la probabilitat de demència dels depressius es de 0.34 respecte el 0.21 dels no depressius. Si a aquesta dada hi eliminen altres factors com l’edat, arriben a la conclusió que les persones amb depressió tenen el 70% més de risc de tenir demència al cap de temps.

demencia walking

– Tenir historia de depressió al llarg de la vida pot augmentar els marcadors d’Alzheimer en el cervell en persones sanes o abans de la demència. Segons varis estudis, el fet de tenir depressió o símptomes depressius al llarg de la vida adulta pot oxidar o desgastar el cervell de tal manera que augmentin els marcadors d’Alzheimer, tant biomarcadors metabòlics (consum de glucosa cerebral) com els dipòsits de proteïna beta-amiloide que també podem mesurar amb proves de neuroimatge.

– Els símptomes depressius o de conducta poden ser una forma d’inici de la mateixa demència. Sabem que el 90 % de les persones amb Alzheimer tenen símptomes d’estat d’ànim i de conducta, però l’estudi de Katherine M. Roe apunta a que aquests canvis poden començar bastant abans de que puguem diagnosticar una demència, fins i tot abans de que hi hagi un dèficit de memòria. Per tant cal tenir aquests símptomes presents perquè podrien ajudar a detectar una demència abans de que comenci.

Així mateix els investigadors de l’ADNI (Alzheimer’s Disease Neuroimaging Initiative) estan estudiant els marcadors de depressió en plasma que podrien contribuir i apuntar a una progressió cap a la demència.

depressió i demència

En resum, sigui la depressió la que causa la demència o l’Alzheimer o siguin aquests símptomes depressius part del gran síndrome i procés degeneratiu de la malaltia, cal tenir-los presents. Perquè poden ser un senyal d’alerta quan no has tingut mai una depressió i de sobte apareix a la tercera edat sense massa fonament i resistent al tractament. Perquè l’estat d’ànim depressiu per si sol, inflama, oxida i perjudica el nostre cervell fent-lo vulnerable a qualsevol amenaça de salut i a més empitjora totes les condicions mèdiques cròniques i psicosomàtiques.

La depressió s’ha de tractar, sempre, i no només amb psicofàrmacs que son una bona empenta al principi, cal una teràpia cognitiva-conductual que capaciti i empoderi a la persona a seguir rodant sola, poder reduir i abandonar la medicació ensenyant-li al cervell a produir aquella substancia química que abans li faltava.