Ja fa molt temps que els estudis longitudinals, que segueixen els factors de salut de la gent gran al llarg dels anys, han anat apuntant que tenir una depressió pot multiplicar el risc de desenvolupar una demència.

Hi ha varies hipòtesis sobre els mecanismes d’aquesta associació:

– La depressió a la tercera edat accelera el deteriorament cap a la demència. Un d’aquests estudis seria el de Framingham, que després de seguir 949 persones grans durant 17 anys han descobert que al cap de 10 anys la probabilitat de demència dels depressius es de 0.34 respecte el 0.21 dels no depressius. Si a aquesta dada hi eliminen altres factors com l’edat, arriben a la conclusió que les persones amb depressió tenen el 70% més de risc de tenir demència al cap de temps.

– Tenir historia de depressió al llarg de la vida pot augmentar els marcadors d’Alzheimer en el cervell en persones sanes o abans de la demència. Segons varis estudis, el fet de tenir depressió o símptomes depressius al llarg de la vida adulta pot oxidar o desgastar el cervell de tal manera que augmentin els marcadors d’Alzheimer, tant biomarcadors metabòlics (consum de glucosa cerebral) com els dipòsits de proteïna beta-amiloide que també podem mesurar amb proves de neuroimatge.

– Els símptomes depressius o de conducta poden ser una forma d’inici de la mateixa demència. Sabem que el 90 % de les persones amb Alzheimer tenen símptomes d’estat d’ànim i de conducta, però l’estudi de Katherine M. Roe apunta a que aquests canvis poden començar bastant abans de que puguem diagnosticar una demència, fins i tot abans de que hi hagi un dèficit de memòria. Per tant cal tenir aquests símptomes presents perquè podrien ajudar a detectar una demència abans de que comenci.

Així mateix els investigadors de l’ADNI (Alzheimer’s Disease Neuroimaging Initiative) estan estudiant els marcadors de depressió en plasma que podrien contribuir i apuntar a una progressió cap a la demència.

En resum, sigui la depressió la que causa la demència o l’Alzheimer o siguin aquests símptomes depressius part del gran síndrome i procés degeneratiu de la malaltia, cal tenir-los presents. Perquè poden ser un senyal d’alerta quan no has tingut mai una depressió i de sobte apareix a la tercera edat sense massa fonament i resistent al tractament. Perquè l’estat d’ànim depressiu per si sol, inflama, oxida i perjudica el nostre cervell fent-lo vulnerable a qualsevol amenaça de salut i a més empitjora totes les condicions mèdiques cròniques i psicosomàtiques.

La depressió s’ha de tractar, sempre, i no només amb psicofàrmacs que son una bona empenta al principi, cal una teràpia cognitiva-conductual que capaciti i empoderi a la persona a seguir rodant sola, poder reduir i abandonar la medicació ensenyant-li al cervell a produir aquella substancia química que abans li faltava.