Drogues i cervell

La drogoaddicció és la recerca i consum compulsiu de drogues malgrat el mal que ens puguin fer. Es considera una malaltia crònica del cervell. Des del moment en què una droga entra al cervell per primera vegada es produeixen importants canvis en la química i l’estructura del mateix que perduren al llarg del temps i poden arribar a causar danys cerebrals permanents.

Buscar la sensació de plaer és un instint humà molt poderós. Quan fem alguna cosa que ens plau el cervell reforça els circuits per aprendre que això ho hauríem de fer més sovint. Aquestes connexions s’anomenen el circuit de la recompensa i s’estenen des del tronc cerebral (àrea tegmental ventral), passant pel sistema límbic o emocional (nucli accumbens) fins a l’escorça cerebral frontal.

Els neurotransmissors són les substàncies químiques que utilitza el cervell per comunicar unes neurones amb les altres i transmetre la informació. En el circuit de recompensa s’usa fonamentalment la dopamina.

Circuit de recompensa dopaminaLes drogues alteren el funcionament químic del cervell imitant els neurotransmissors o interferint en el seu funcionament normal. Poden donar-li al circuit de recompensa fins a mil vegades més de dopamina de la que es produeix en un procés plaent habitual (per ex. Menjar). Evidentment un excés com aquest té diverses conseqüències:

  • La sobreexcitació mata les neurones, per tant, el cervell intenta readaptar-se a aquest excés d’estimulació disminuint el nombre de receptors de la dopamina en la neurona i augmentant el nombre de recollidors i degradadors de la mateixa.
  • Això portarà a la tolerància: el cervell necessitarà cada vegada més droga per arribar al mateix efecte que la primera vegada.
  • Però més importants seran les conseqüències en la conducta: Moltes activitats que abans resultaven agradables progressivament deixaran de sentir-se igual d’interessants o motivadores. Les recompenses naturals de la vida, com el menjar, jugar, fer esport o el sexe quedaran eclipsades per la magnitud de l’efecte la droga en el cervell. Això pot fer canviar ràpidament els hàbits d’una persona creant dependència i el síndrome d’abstinència (mono).

Ben connectat i lligat al circuit de recompensa hi ha el circuit de la memòria i l’aprenentatge. Aquest serà l’encarregat de crear l’hàbit i la dependència psicològica. L’aprenentatge de buscar el plaer és instintiu, molt fort i resistent a l’oblit. Tot el que impliqui aconseguir i administrar-se la droga estarà fortament impregnat en el cervell, convertint-ho en automàtic, compulsiu i inconscient. Aquest condicionament de la conducta pot durar per sempre fent que algun estímul (o record) porti un addicte a desitjar la seva droga després de molts anys d’abstinència.

Finalment, les drogues també modificaran les àrees frontals del cervell que controlen la conducta, la presa de decisions, el seny i la responsabilitat. Aquests canvis seran especialment perjudicials en els adolescents en el quals les drogues poden droguesinterferir en el desenvolupament normal d’aquestes estructures que encara estan immadures en aquest període.

Apart dels canvis causats per l’excés de dopamina, cada droga tindrà els seus perjudicis específics en el cervell i la salut:

  • Tabac (Nicotina): El dany cerebral que causa ve derivat, en gran part, pel fum. Dificulta la circulació sanguínia i redueix l’oxigen que arriba al cervell ofegant moltes neurones. Augmenta el risc d’infart i el de càncer.
  • Alcohol: L’abús crònic, o alcoholisme, té importants efectes en el cervell destruint irreversiblement les àrees de la memòria (hipocamp), el cerebel (que controla la coordinació) i l’escorça cerebral.
  • Benzodiacepines: pastilles per dormir o pels nervis. Falsa percepció que si te les dóna el metge son innòcues. Molta gent s’hi enganxa i, degut a la tolerància, n’abusa. Especialment perilloses combinades amb alcohol. Poden causar problemes de concentració i memòria, algun estudi diu que poden predisposar a l’Alzheimer.
  • Marihuana: A part dels efectes del fum, el cànnabis pot afectar la concentració i la memòria a curt termini. Pot augmentar el risc de psicosis en algú que ja hi tingui tendència. Causa apatia a la llarga.
  • Cocaïna: Inunda el cervell de dopamina, a part de les conseqüències en el circuit de recompensa, accelera el cor i augmenta molt el risc d’infart. Pot causar ansietat i paranoia.
  • MDMA i èxtasi: inunden el cervell de molts més neurotransmissors que la cocaïna causant un daltabaix químic que pot durar setmanes. Un d’ells és la serotonina que fa sentir feliç, confiat i sociable, però que després en la seva absència porta a l’ansietat i la depressió.
  • Opiacis: Són derivats de la morfina, usats en medicina per tractar el dolor i relaxar el pacient. Creen addicció i dependència. Elevat risc de sobredosi en l’heroïna injectada.
  • Al·lucinògens: LSD i psicobiscina, causen distorsió de la percepció i els efectes són impredictibles i variats d’una persona a una altra i de molt llarga durada (fins a 12 hores). Poden portar a la psicosi si hi ha vulnerabilitat i a conductes arriscades atesos els canvis emocionals i la confusió que generen. Deixen empremta en el cervell que pot experimentar flashbacks d’estar col·locat setmanes després d’haver pres la substància.

En resum, les drogues produeixen un daltabaix químic immediat al cervell perquè imiten les mateixes substàncies amb què aquest funciona. La sensació de plaer que produeixen porta a la dependència emocional i física. L’abús de les drogues destrueix neurones i augmenta el risc d’infart i lesió cerebral permanent. L’addicció a aquestes substàncies produeix problemes de conducta derivats dels canvis cerebrals irreversibles.

El desenvolupament del cervell

El cervell és un òrgan molt flexible que no deixa de desenvolupar-se al llarg de tota la vida. El descobriment de la neurogènesi (naixement de noves neurones) a la part de l’hipocamp va obrir tot un món de possibilitats per l’aprenentatge i l’educació contínua en adults i gent gran.

És cert que hi ha fases crítiques en les quals el cervell treballa i es transforma molt més depressa. Durant la infància es creen milions de sinapsis (connexions entre neurones) cada dia. Cada cosa nova que s’aprèn són unes quantes connexions formades i neurones que creixen reforçades. Evidentment, aquest ritme de creació de sinapsis anirà disminuint a mesura que creixem. És important, llavors, una bona estimulació durant la infància, quan el cervell té mésdesenvolupament cervell potencial. Cal consolidar de la millor manera possible tots els aprenentatges, que s’estudiï tot allò que ens permeti el temps i la motivació: Llengües, música, esport… i en la mesura que sigui possible, que es puguin aplicar i connectar unes coses amb les altres i si pot ser mitjançant el joc.  Cal dir, però, que la falta de motivació dificultarà significativament l’aprenentatge, i a vegades no val la pena perdre temps i diners forçant aprenentatges que interessen més als pares que als fills.

Per desenvolupar al màxim el potencial d’un nen (i detectar possibles dèficits, si fos el cas) és molt recomanable passar una revisió neuropsicològica completa al voltant dels 7 anys. Avaluar les seves capacitats, els seus talents i els seus punts dèbils, i conèixer també quines són les seves motivacions i interessos. A partir d’aquesta valoració i coneixent molt més a l’infant, es podrà adaptar l’educació curricular i extraescolar per aconseguir el millor rendiment possible.

Durant l’adolescència es desenvolupen les àrees terciàries o d’associació del cervell, entre elles el lòbul frontal. Aquest és el responsable de les funcions executives: organització, planificació, atenció sostinguda, atenció dividida, memòria de treball, control supervisor de tots els processos, control de les nostres emocions, inhibició d’impulsos primaris, sentit de la responsabilitat i de l’adequació social, entre altres. Paral·lelament es va formant també la personalitat adulta que juntament a les funcions cognitives anteriors deixarà a la persona preparada per a la universitat o el món laboral. Durant aquesta fase, és important tenir un bon guia. Molts adolescents se senten desorientats i no saben ben bé què volen fer o quin camí agafar, seguir estudiant o treballar, deixar-se influenciar per uns o per altres, família o amics. Per assegurar un bon ajorientaciust i prendre el camí adequat és important valorar en aquesta fase les vocacions del jove. Juntament amb la valoració de capacitats cognitives i motivacions, els neuropsicòlegs podrem facilitar la presa de decisions adequades en aquest moment crucial de la maduració com a persona.

El cervell arriba al seu màxim potencial al voltant dels 25 anys, a partir d’aquí, durant la vida adulta, caldrà fer un bon manteniment de la màquina que ens governa. Moltes de les connexions entre neurones que es van fer durant els aprenentatges de la infància acabaran essent eliminades del cervell si al llarg del temps no es tornen a fer servir. A més, durant la vida adulta i laboral haurem patirem moltes amenaces al nostre cervell: Malalties, tòxics, mala nutrició, sedentarisme, estrès, depressió, fatiga… El cervell podrà afrontar-ho tot en funció de quina sigui la seva reserva cerebral o cognitiva. Un cervell en forma és molt més resistent al dany cerebral que un de rovellat. Ningú ens mentalitza de tenir cura del nostre cervell i de passar revisions igual com ho fem amb el motor del cotxe o la caldera de gas. Només quan estem estressats i cremats, i comencen a aparèixer lapsus que ens fan disminuir el nostre rendiment a la feina, o afecta la nostra salut somatitzant de tantes formes (respiratòries, insomni, colon irritable, pell, cefalees), o fins i tot, pot haver-hi algú que arribi a patir un ictus i de sobten salten totes les alarmes i tots a córrer. Per què no escoltem una mica el nostre cos i fem una revisió periòdica del cervell abans que el sistema es col·lapsi? Cal prevenir els problemes, capacitant a les persones mitjançant entrenament cognitiu, tècniques de gestió de l’estrès i relaxació. Si actualitzes el teu ordinador periòdicament, perquè no actualitzes el teu cervell almenys cada 5 anys? Noves neurones neixen en l’hipocamp durant tota la vida i cal donar-los aprenentatges perquè segueixin creixent i mantenint l’estructura del nostre cervell.

329483809_2d48fa90e8_zFinalment, la jubilació hauria de ser una gran celebració (prové del jubileu que era una gran festa) i en canvi no tothom se la pren tant bé. Si has basat la teva vida excessivament en la teva feina, aquesta etapa pot no adaptar-se adequadament. Cal aprofitar aquest temps lliure per fer tot allò que no es va tenir temps de fer mentre es treballava. Viatjar, aprendre coses noves, bricolatge, cuina, idiomes i, a més a més, transmetre gran part de la saviesa i coneixements als néts. Cal prendre’s l’envelliment de forma activa, ningú vol convertir-se en una càrrega i per això val la pena cuidar-se i mantenir una mens sana in corpore sano. L’entrenament cognitiu pot facilitar moltes tasques quotidianes, com llegir, recordar noms de gent, orientar-se amb un mapa o en el transport públic i utilitzar noves tecnologies. A més aquests entrenaments mentals han demostrat clarament millores en atenció, concentració, memòria, i, globalment, un retràs important en l’aparició del deteriorament cognitiu i la demència. Si no et jubiles sense un pla de pensions, perquè no contractes també un pla de salut cerebral? Que faràs amb els diners si no tens salut? Cuida’t mentre puguis i gaudeix de la vida. Carpe Diem.

Adopta un gos per millorar la teva salut

El gos ha estat des dels principis de l’humanitat el millor amic de l’home (i de la dona!) i per això va ser el primer animal domesticat per tal de fer companyia, protegir la família i conduir els ramats. Tenir-ne un, doncs, ens aporta clars beneficis emocionals i pràctics. Tanmateix, allò que no s’explica a la majoria de la gent, ni tant sols als que gaudim del privilegi de la companyia d’un gos, és que cada cop hi ha més estudis demostrant nombrosos beneficis a la nostra salut: (Tots els articles son científicament demostrats i porten les referències enllaçades (en anglès, idioma de la ciència))

Els nens que creixen amb un gos a casa tenen més defenses i, per tant, emmalalteixen menys. L’exposició als microbis que porta un gos, fa que el sistema immunològic s’enforteixi i de manera similar a una vacuna ens protegeix de malalties futures. Créixer en un mon excessivament immaculat i desinfectat no fa treballar el sistema de defenses i podria posar-nos en risc de una malaltia autoimmune a la llarga.

gos i nadóEls propietaris de gossos són menys propensos a les al·lèrgies. Segons un estudi portat a terme a Cincinnati, els nadons que tenen gossos tenen 4 vegades menys de possibilitat de tenir èczemes a la pell i altres al·lèrgies.

L’amo d’un gos és més feliç. En un estudi publicat el 2011 es va demostrar que la gent amb gos tenia més sensació de benestar, més autoestima i menys tristesa, que el gos compensa en gran part la sensació de rebuig social i de solitud. A més, en la gent ja diagnosticada de depressió, cuidar un gos pot ser igual d’efectiu o més que la medicació donat que te fa mantenir una rutina i sortir al carrer. Només el fet de mirar el teu gos fa segregar la hormona oxitocina que és la mateixa que et fa sentir bé i segur de tu mateix quan estàs enamorat.

Tenir un gos té beneficis pel cor. Acariciar un gos, redueix la freqüència cardíaca i la hipertensió arterial. Un altre estudi també demostra menys colesterol en els propietaris de gossos i que aquests tenen més probabilitat de sobreviure a un atac de cor.

Les persones que tenen gos fan més exercici. El sol fet de treure a passejar el teu gos varis cops al dia, de jugar amb ell a pilota, sortir d’excursió ja fa que els propietaris de gossos compleixin el mínim diari d’exercici recomanat per la OMS.

Qui té un gos, té una vida social més activa. Els propietaris de gossos es relacionen més entre ells que amb altres perquè confien més en qui també té un gos que en els que no en tenen, essent, en general més confiats i sociables que la gent que no té gos. Inclús per qui viu sol amb el gos, aquest té els mateixos beneficis emocionals que una amistat humana.

Els gossos poden detectar el càncer. Després de moltes anècdotes de propietaris salvats del càncer per gossos, es va demostrar científicament que els gossos poden olorar el càncer, de pit, d’ovaris, de pulmó i de còlon, i a Estats Units ja tenen gossos ensinistrats a tal efecte que poden ser tan efectius diagnosticant com els escàners, els quals el detecten però també en poden produir.

Els gossos poden predir atacs i desequilibris en la teva salut. Per exemple, els gossos dels diabètics podrien detectar les baixades de sucre abans que produeixin símptomes incitant l’amo a menjar abans no tingui un atac. Així mateix, un gos podria veure a venir un atac epilèptic o un atac d’angoixa olorant lleus canvis en la suor del seu amo, i avisant-lo, li donaria temps de prendre medicació o demanar ajuda.

Gos empordàLes persones amb al·lèrgies severes també podrien entrenar el gos a detectar els al·lergògens en l’entorn o en el menjar, evitant així moltes molèsties o injeccions d’epinefrina.

Anar a treballar amb el gos podria reduir considerablement l’estrès a la feina i augmentar la productivitat (augments de l’oxitocina i reducció de la tensió arterial). Per això, moltes empreses americanes ja permeten anar a treballar amb el teu gos. Evidentment, perquè això funcioni, el gos ha de ser amistós, net, i sense problemes de conducta.

I per acabar, recordar que, apart de tots els beneficis anteriorment citats, els gossos també poden ajudar considerablement a la rehabilitació i tractament de moltes condicions, des dels trastorns de desenvolupament com l’autisme o la paràlisi cerebral, com al dany cerebral adquirit en els traumatismes crànio-encefàlics o accidents vasculars cerebrals (ictus), fins a trastorns neurodegeneratius com l’Alzheimer o el Parkinson. Ens aquests casos es parla de teràpia assistida per animals o canoteràpia i cal que estigui conduïda per un terapeuta qualificat, generalment un psicòleg.