Author Archives for georginavinyes

Entrevista sobre l’esclerosi múltiple

En motiu del dia mundial per l’esclerosi múltiple, s’ha publicat al blog de la comunitat mèdica Saluspot 

una entrevista que la periodista Paloma Lozano me va fer abans d’ahir com a neuropsicòloga del Centre Denken

Què és l’esclerosi múltiple?

GVJ : L’esclerosi múltiple és una malaltia autoimmune del sistema nerviós que cursa amb lesions en la substància blanca i inflamació de la mateixa i que pot manifestar-se amb molta varietat de símptomes.

Es tracta d’una malaltia autoimmune. Quin és exactament el paper del sistema immunitari en aquesta malaltia ?

GVJ : El sistema immunitari és l’encarregat de defensar el nostre cos d’agents externs potencialment nocius. En l’esclerosi múltiple alguns dels glòbuls blancs malinterpreten les cèl·lules de la substància blanca i comencen a atacar-les.

Com és possible que les cèl·lules de defensa del cos surtin dels vasos sanguinis?

GVJ : La barrera hematoencefàlica és una espècie de duana o filtre sanguini que protegeix el cervell de molts components que circulen en la sang. En l’esclerosi múltiple, per alguna raó desconeguda, els limfòcits o cèl·lules T es colen a través d’aquesta barrera.

By MTSOfan on Flickr

By MTSOfan on Flickr

Què fan exactament aquestes cèl·lules quan estan en el sistema nerviós central?

GVJ : Quan els limfòcits arriben als teixits del sistema nerviós central malinterpreten les cèl·lules que componen les beines de mielina que recobreixen les connexions cerebrals i comencen a atacar-les.

És una malaltia genètica o influeixen factors ambientals? Influeixen especialment els de tipus víric?

GVJ : No està molt clar encara per què es desenvolupa la malaltia, però la majoria d’hipòtesis apunten a un origen multifactorial. Sol haver-hi una combinació de vulnerabilitat genètica amb factors ambientals (podria ser un virus durant la gestació o la infància) que en algun moment han debilitat o predisposat al sistema immunitari a tenir una reacció anòmala

És hereditària o contagiosa?

GVJ : L’esclerosi múltiple no és una malaltia contagiosa i tampoc és clarament hereditària. Encara que hi ha alguns gens que poden fer-te vulnerable, hi ha molts més factors ambientals que intervenen. En cas d’un familiar de primer grau afectat només hi ha un 3% de possibilitats que afecti un altre.

by Emily Raw on Flickr

by Emily Raw on Flickr

Existeix una major propensió a aquesta malaltia en funció del sexe, l’edat o la zona geogràfica?

GVJ: Com en la majoria de malalties autoimmunes, hi ha més dones afectades que homes. La malaltia sol manifestar-se entre els 20 i 50 anys. La zona geogràfica també és important en aquesta malaltia perquè el risc és molt més gran en l’hemisferi nord i en la raça caucàsica .

Els símptomes d’aquesta malaltia són molt variats. De què depèn que es manifestin uns símptomes o altres? És important la zona del cos on es manifesten aquests símptomes?

GVJ : Els símptomes de la malaltia van en funció de la localització de la lesió que els produeix i les connexions que interromp. En la majoria de casos es produeixen lesions que donen símptomes sensitius a la pell, com un formigueig o falta de sensibilitat, o motors, com la falta d’equilibri o de força. Si s’afecten les connexions visuals tindrem visió doble o neuritis òptica. També es poden produir problemes en la parla, fatiga, depressió, problemes en empassar o símptomes intestinals.

Empitjoren els símptomes en funció de les condicions ambientals?

GVJ : El curs de la malaltia pot afectar-se per moltes condicions ambientals. Un virus o debilitació del sistema immune, un període d’estrès, un embaràs … poden empitjorar la malaltia.

Es tracta d’una malaltia progressiva o va per brots?

GVJ: En la majoria de casos l’esclerosi múltiple és una malaltia progressiva i degenerativa. Així i tot, el curs de la mateixa és diferent en cada persona. En la majoria d’afectats funciona amb brots o exacerbacions que després d’un tractament pal·liatiu remeten deixant o no una seqüela permanent. Aproximadament un 10% dels casos són primàriament progressius i no produeixen atacs, però van empitjorant el seu estat físic i mental progressiva i silenciosament.

Com és el diagnòstic de l’esclerosi múltiple? És complicat? Hi ha alguna prova segura per confirmar la malaltia?

By Palo at Flickr

By Palo at Flickr

GVJ: El diagnòstic no és fàcil, els criteris utilitzats impliquen un parell d’atacs no molt separats en el temps, amb lesions confirmades en una prova de ressonància magnètica nuclear i una punció lumbar per confirmar símptomes d’inflamació en el sistema nerviós central. Però no sempre és fàcil encaixar en estàndards, perquè cada persona funciona de manera diferent. Moltes vegades cal descartar altres malalties similars per arribar al diagnòstic d’esclerosi múltiple.

En què consisteix el tractament ? Hi ha un tractament “estàndard” o hi ha diversos diferents? Ajuden realment?

GVJ : L’esclerosi múltiple no es pot curar, els tractaments actuals s’usen principalment en les formes que cursen amb brots, amb antiinflamatoris per pal·liar el brot, i amb interferons i altres fàrmacs que actuen sobre el sistema immune per intentar evitar nous brots . S’assumeix que aquests tractaments tenen més beneficis que inconvenients en la malaltia.

És important també la teràpia amb psicòlegs per tractar l’ansietat i depressió associada a la malaltia i amb neuropsicòlegs per poder rehabilitar o prevenir el deteriorament cognitiu que poden produir les lesions al cervell.

No existeix encara cura per aquesta malaltia. Cap a on apunten les investigacions?

GVJ: L’últim medicament, Fingolimod, que ha sortit al mercat, sembla que pot reduir els atacs a la meitat en un període de dos anys i que és de presentació oral, a diferència dels interferons, que han de ser punxats. Així i tot no està lliure de riscos potencialment fatals, amb la qual cosa s’ha reduït la seva administració als pacients amb esclerosi múltiple molt agressiva.

Com afecta l’evolució aquesta malaltia en el dia a dia d’una persona? És totalment incapacitant a llarg termini?

GVJ: Sempre he pensat que la incertesa d’un següent atac o de l’evolució ha de ser una de les pitjors coses a suportar en aquesta malaltia . No es pot saber com evolucionarà cada persona, hi ha massa factors que hi intervenen. He vist malalts relativament joves amb moltes seqüeles i gent gran amb molt poques. Pot ser molt incapacitant a la llarga o molt poc. Crec que el millor que es pot fer en el dia a dia és aprendre a viure en el moment i gaudir-lo. És important una bona salut mental i bona actitud davant els problemes que puguin presentar-se. Estar ben informat, cuidar-se i prevenir tot el que es pugui presentar i complicar la malaltia.

La neurogènesi

Fins fa poc més de 30 anys la comunitat neurocientífica creia que naixíem amb un nombre determinat de neurones en el nostre cervell que anàvem connectant o perdent en la mesura que creixíem. Era impensable, per exemple per Ramon i Cajal, que una cèl·lula tant complexa i ramificada com és la neurona pogués regenerar-se o dividir-se igual com fan altres cèl·lules com les de la pell.

neuronaEn les ultimes dècades s’ha anat descobrint que efectivament existeix un procés de neurogènesi; és a dir, un procés de generació de noves neurones a partir de cèl·lules precursores.

Quan als anys 60 el doctor Altman, experimentant amb cervells de rata i conill, va veure que els hi creixien cèl·lules tenyides després d’haver injectat timidina als animals, va quedar molt sorprès i la comunitat científica se li va tirar a sobre titllant-lo de mentider. Tot i així, va despertar la curiositat d’uns quants que van seguir estudiant en aquesta línia contracorrent, per exemple Elizabeth Gould que a finals dels anys 90 va demostrar en un estudi amb primats que els naixien neurones noves a l’hipocamp, l’estructura cerebral encarregada de la memòria i l’aprenentatge (http://www.pnas.org/content/96/9/5263.long).

Una altra sèrie d’estudis rellevants van ser els de Hebb i cols., comparava els cervells d’unes rates que havien estat aïllades una gàbia buida en una habitació fosca amb els d’unes altres que havien viscut jugant, fent exercici i relacionant-se amb els científics. Evidentment els cervells de les rates de l’ambient enriquidor tenien les neurones més ramificades, més interconnectades i produïen molta més neurogènesi.arbre

Tot i així, els científics no s’ho van voler creure fins que no es va provar el mateix en el cervell humà, i finalment es va fer, en pacients majors de 60 anys que patien de càncer i es van deixar tenyir el cervell en pro de la ciència. Van trobar que la taxa de creixement neuronal era d’entre 500 i 1000 noves neurones diàries en el girus dentat de l’hipocamp.

(http://www.nature.com/nm/journal/v4/n11/full/nm1198_1313.html)

A partir de l’aprovació científica d’aquests primers estudis n’han anat sortint molts més que demostren que:

Evidentment, descobrir que les neurones poden reproduir-se cada dia, fins i tot en un cervell vell, dóna un nou impuls a la ciència per buscar nous tractaments per l’Alzheimer i el Parkinson entre altres malalties.

Però encara és més important saber que podem fer créixer noves neurones cada dia, connectar-les i reciclar les que ja no ens serveixin. Els ambients estimulants, els nous aprenentatges, l’exercici físic i estar animat són la clau per una bona salut cerebral i per prevenir futurs problemes.

 

 

Ictus: Tipus i factors de risc

L’ictus té tants noms que pot confondre a la gent, per això cal explicar-ho un mica. Els de la ciència en solem dir accident vascular cerebral (AVC) o ictus cerebral, però al carrer es parla d’atac de feridura o vessament cerebral.

Se’n diu atac perquè és un episodi sobtat que afecta la circulació de la sang al cervell. La sang és l’encarregada de portar l’oxigen i els nutrients a les neurones i mantenir-les vives. Poden haver-hi dues raons per les quals s’interrompi la circulació de la sang, una pot ser la oclusió o embús d’una artèria i l’altra la ruptura o trencament de la mateixa. Tant si es queden sense reg sanguini com si s’inunden de sang les neurones poden acabar morint i produir una lesió cerebral permanent.

L’ictus o infart isquèmic es produeix quan un “tap” no deixa arribar la sang a una zona del cervell. Què pot fer un “tap”?ictus

  • Trombosi: un coàgul sanguini produït a les artèries cerebrals, sovint crescut en una placa d’ateroma (cúmul de colesterol a la paret de l’artèria) produeix un ictus aterotrombòtic.
  • Embòlia: el coàgul prové del cor o d’artèries perifèriques però s’ha embussat quan circulava pel cervell, produeix un ictus cardioembòlic.
  • Es pot donar el cas que aquest “tap” no es mantingui prou temps per causar danys cerebrals permanents llavors parlaríem d’un atac isquèmic transitori (AIT)

L’ictus hemorràgic, o vessament cerebral, passa quan es trenca una artèria. Aquesta ruptura podria ser produïda també per una trombosi, però generalment està més associada a la ruptura d’aneurismes que són aprimaments de la paret arterial que formen com un sac (o culdesac) a les artèries sovint associats a la hipertensió arterial. I en adults joves cal considerar una malformació arteriovenosa de naixement.

Per informació més gràfica us deixo un vídeo explicatiu que ens donarà uns quants números al respecte. 

Condicions de risc:

  • L’arteriosclerosi: és la pèrdua d’elasticitat dels vasos sanguinis. Els debilita.
  • Aterosclerosi: acumulació de plaques (o ateromes) de colesterol a les parets arterials.
  • Estenosi de caròtides: la caròtida és l’autopista d’entrada de sang al cervell, si a causa de les dues condicions de risc anteriors es va tancant (o estenosant) s’incrementa la probabilitat d’ictus.

Factors de risc:

  • Hipertensió arterial: produeix arteriosclerosi. 40% dels ictus poden atribuir-se a la hipertensió.
  • Diabetis: de 2 a 4 vegades més de risc d’ictus respecte població normal.
  • Colesterol i triglicèrids: produeixen aterosclerosi.
  • Obesitat: va associada a la diabetis i a la hipertensió
  • Sedentarisme: l’exercici canvia el colesterol dolent (LDL) pel bo (HDL)
  • Alcoholisme: una copa de vi al dia pot ser beneficiosa, el consum excessiu pot fer molt mal.
  • Tabaquisme: debilita les artèries, redueix l’oxigen que arriba al cervell i altres òrgans.

Detectar un ictus: és important córrer a urgències per tal de minimitzar el dany cerebral i evitar seqüeles permanents. La Fundació Ictus recomana: davant la sospita d’ictus demana a la persona afectada que: 1. Somrigui (l’expressió facial és simètrica?); 2. Aixequi un braç (perd força d’alguna banda?); i 3. Parli (s’entèn el que diu?). Amb aquests 3 símptomes en tenim prou per saber si estem davant un ictus i trucar al 061 ràpidament.

Finalment comentar que tal com hem de córrer quan detectem un ictus també és important no demorar-se a l’hora de fer la rehabilitació, no només de la part motora o física, sinó també de les seqüeles cognitives. La plasticitat cerebral permet reorganitzar les funcions afectades en altres zones del cervell no afectades per l’ictus.

Mindfulness, salut i cervell

La societat d’avui dia ens pressiona a fer varies coses al mateix temps (multitasking), a posar el pilot automàtic, a no estar gaire presents conscientment a la nostra vida, a no escoltar el nostre cos.

Els mitjans de comunicació i la publicitat ens forcen a comparar-nos entre nosaltres i amb els models estàndards que ens imposen i a intoxicar-nos amb autocrítica. Vivim estressats i atabalats per la incertesa davant de la velocitat dels canvis socials i tecnològics. Ens passem tant de temps recreant-nos en dubtes i culpes del nostre passat i anticipant ansiosament el nostre futur que ens descuidem de viure aquí i ara.

La tècnica del Mindfulness o consciència plena prové de la meditació budista, es va popularitzar a occident a través d’una clínica que va fundar Jon Kabat-Zinn a principis dels anys 80 a Massachusets.

mindfulness

El programa Mindfulness Based Stress Reduction (MBSR) ha demostrat la seva efectivitat en condicions mèdiques diverses. A la dècada dels 90 neix a Anglaterra la Teràpia Cognitiva basada en Mindfulness (MBCT) que combina la MBSR amb la teràpia cognitiva conductual, per especialitzar-se sobre el tractament de la depressió recurrent.

El concepte psicològic de Mindfulness consisteix centrar l’atenció conscientment en el moment present, acceptant pensaments i emocions, sense emetre’n judicis. Moltes persones tenen tendència a la rumiació que seria el recrear-se compulsivament en emocions i experiències negatives del passat i a la preocupació que seria anticipar potencials experiències i sentiments negatius futurs. Tant la rumiació com la preocupació són arrel de problemes d’ansietat i depressió.

Amb un bon entrenament, aprendrem a respirar, a relaxar-nos, a ser conscients de la tendència a rumiar i a preocupar-nos, podrem identificar les situacions i emocions implicades, distanciar-nos-en per agafar perspectiva i analitzar-ne punts positius i negatius, agafar consciència i acceptar les emocions sense culpes ni judicis negatius. Mitjançant només 10-15 hores d’entrenament podem ensenyar al nostre sistema nerviós a funcionar d’una manera més adaptativa i fer un canvi de vida i d’actitud que millorarà la nostra qualitat de vida.

Apart de millorar l’ansietat i la depressió, el Mindfulness pot:

  • Incrementar la nostra capacitat cognitiva: funcions executives, memòria i resolució de problemes (http://goo.gl/ZLfuMk)
  • Incrementar la densitat de substància grisa cerebral (http://goo.gl/AyY4EH)
  • Millorar la resistència del cervell al problemes associats a l’edat (http://goo.gl/5ajtlZ)
  • Reforçar el nostre sistema immunològic (http://goo.gl/F06NRh)
  • i tot sense efectes secundaris adversos!

Neuro_brain_in_meditationCada cop hi ha més estudis científics demostrant els efectes beneficiosos del Mindfulness en la salut de les persones. I cada cop s’aplica en més àmbits: escoles, empreses, hospitals, presons…

Tenint en compte que l’estrès i l’ansietat són els desencadenants o grans contribuïdors de la majoria de malalties, les aplicacions potencials del Mindfulness són inacabables: malalties cardiovasculars, trastorns de l’alimentació, problemes de pell, insomni, dolor crònic, addiccions, problemes digestius, asma, migranya…

I per acabar, el més important, establir un hàbit de meditació conscient pot prevenir la gran majoria de problemes de salut associats a l’ansietat, promoure el creixement personal, reduir la ingesta de medicaments, augmentar el benestar propi, reduir conflictes amb persones properes i promoure una societat més justa i conscient.

La Dislèxia i trastorns d’aprenentatge associats

La dislèxia és un dels trastorns d’aprenentatge més freqüents. Es diu que fins a un 10% de la població podría tenir-ne en més o menys grau, però molts casos no es detecten i per tant no hi ha dades oficials. Es defineix com la dificultat en la lectura que presenta un nen amb una intel·ligència normal o per sobre de la mitjana.

Se n’han fet vàries classificacions:

  • Dislèxia superficial o diseidètica o visual: Llegeixen síl·laba a síl·laba, seqüencialment, no processen la globalitat de la paraula. Dèficit visuoespacial i de memòria visual sovint associat. Tindran problemes quan les paraules no s’escriuen com es pronuncien (anglicismes per exemple).
  • Dislèxia fonològica o disfonètica o auditiva: Llegeixen les paraules globalment, sense segmentar-les, presenten un dèficit del processament seqüencial, i per tant, fan una deducció visual de la paraula sense analitzar-la. Presentaran dificultat en la lectura de paraules desconegudes i pseudoparaules (paraules que no existeixen).
  • Dislèxia disfàsica: Presenten un llenguatge expressiu pobre (frases curtes, poc vocabulari) associat a anòmia i dificultats de comprensió. Diferència important entre intel·ligència verbal i manipulativa (tot i estar en rangs normals).

Trastorns sovint associats:Captura de pantalla 2014-10-07 a les 18.53.34

  • Trastorn per dèficit d’atenció amb o sense hiperactivitat (TDA/H): Entre un 25 i un 40% dels dislèxics compleixen també criteris de TDAH.
  • Discalcúlia: dificultats amb el càlcul, moltes vegades relacionat amb el dèficit visoespacial i la seqüenciació.
  • Disortografia: Problemes en escriure correctament, dèficit de seqüenciació o coordinació ull-mà. Distingir de disgrafia on hi ha un problema grafomotor o dispràxia.

Entre els primers signes de dislèxia en edat escolar hi ha la inversió de lletres o escriptura en mirall, dificultats visuoespacials o en la orientació esquerra/dreta, dificultat en identificar paraules que ritmen, en segmentar o comptar síl·labes, lletrejar paraules, ometre o afegir lletres.

Els estudis més recents classifiquen la dislèxia com a trastorn del desenvolupament cerebral, s’han trobat anomalies en les àrees relacionades amb la lectura en estudis de ressonància magnètica funcional i tomografies per emissió de positrons. També s’ha trobat evidència de malformacions en autòpsies de cervells de pacients dislèxics (com el de Albert Einstein).

Tot i que hi ha moltes classificacions de tipus de dislèxia, cada persona és un món i no sempre és fàcil encaixar en una casella. Per tant, abans de diagnosticar una dislèxia, s’hauran de determinar els diferents coeficients d’intel·ligència, comparant el coeficient verbal amb el manipulatiu. Ens fixarem si predomina la memòria visual o la seqüencial. Mitjançant una extensa avaluació neuropsicològica, determinarem quin tipus de trastorn cognitiu predomina i quins dèficits hi pot haver associats. A partir d’aquests resultats podrem dissenyar un programa d’entrenament personalitzat al perfil de cada subjecte.

Seria convenient que tots els nens passessin una revisió neuropsicològica completa al voltant dels 7 anys per poder detectar a temps qualsevol problema que pugui interferir en aprenentatge futurs. I així evitar que persisteixin símptomes en edat adulta com dificultats per resumir textos, per llegir en veu alta, o aprendre llengües.

Podem prevenir l’Alzheimer?

El dia 21 de setembre serà el dia mundial de l’Alzheimer i com cada any toca fer consciència d’aquesta malaltia que no para de créixer. Ens hem de plantejar també, però, si la incidència d’Alzheimer continua creixent si la separem de l’envelliment de la població.epreventAlzheimers

Segons les dades de Idescat a Catalunya hi ha 1.334.463 persones més grans de 65 anys, quasi  el 18% de la població total. Ja fa temps que tenim la piràmide de població invertida i per cada 100 habitants de menys de 15 anys n’hi ha 110 de més de 65.

Aquest estiu es publicava un estudi que assegurava que un de cada tres casos d’Alzheimer es podria prevenir controlant els 7 factors de risc principals: la diabetis, la hipertensió, la obesitat, el sedentarisme, la depressió, el tabaquisme i el baix nivell educatiu.  Els investigadors estimen que en reduir cada un d’aquests factors un 10%, la prevalença de la malaltia baixaria un 8,5% a l’any 2050,  evitant 9 milions de casos.

Si ens hi fixem una mica, aquests factors estan relacionats entre ells, per exemple fent una mica d’exercici, no només evitem el sedentarisme sinó que també disminuirem la diabetis, la hipertensió i la obesitat. Per tant controlant un factor, en podem controlar 4.

L’Alzheimer a hores d’ara no té cura, i m’atreviria a dir, que mai la tindrà. No podem viure per sempre, però sí que podem viure millor. S’estan gastant molts diners en buscar medicaments i vacunes, diners que es podrien invertir en formació, cura i prevenció de la malaltia.

Tornant a les estadístiques catalanes,  un 20% dels majors de 65 anys està en situació de dependència i aquest percentatge puja al 42% per sobre els 80 anys. Això implica una gran càrrega dels serveis sanitaris i, a més a més, uns costos de cura tant públics com privats desorbitants. S’estima que el cost de l’Alzheimer és de 37.000 milions d’euros anuals a Espanya on hi ha 1,2 milions de persones afectades.

Hem de canviar el xip de curar les coses quan ens les trobem a sobre i començar a agafar cultura de prevenció. N’hi ha prou amb menjar i dormir bé, fer una mica d’exercici, fer vida social i cultural, i no abusar de substàncies (alcohol i tabac) ni de medicaments. Es pot prevenir l’Alzheimer, doncs?

 

Mites del cine

Ahir vaig anar a veure Lucy al cine (http://www.lucy-lapelicula.es). La pel·lícula es basa en que només fem servir un 10% del nostre cervell. Això es pot entendre de dues maneres, la localitzacionista que s’insinua en el film, com si tinguéssim un 90% de cervell sense fer servir, i la del potencial, com si poguéssim desenvolupar el cervell un 90% més.

lucy-cartelAnem a pams, aquest mite del 10% el va difondre el senyor Einstein (que per cert, era dislèxic i tenia una malformació cerebral: http://goo.gl/49etmx) quan encara no hi havia tècniques per estudiar la funció cerebral. Des que existeix la ressonància magnètica funcional sabem que per qualsevol activitat fem servir pràcticament tot el cervell i fins i tot quan no fem res en fem servir gran part (http://goo.gl/jMsuT2). El cervell està fet principalment de neurones (substància grisa) i les seves connexions (substància blanca). Les neurones funcionen en xarxa i no és tant important la quantitat que en tinguem com lo ben connectades que estiguin. Si realment tinguéssim un 90% de neurones sense fer servir, aquestes neurones es moririen. Des que naixem i creixem van morint neurones cada dia, les que no es connecten es moren, les que no es fan servir també s’acaben morint. Les trobem a faltar? No. És necessari que unes morin per tal que les altres es desenvolupin, creixin noves branques (dendrites) i facin noves connexions (sinapsis).

Respecte el potencial, és evident que el cervell té més potencial del que es fa servir habitualment. Els pares de la psicometria Horn i Cattel van dividir la intel·ligència en fluïda i cristal·litzada (http://goo.gl/EaKYTh). Com a intel·ligència fluïda entenem el funcionament, els processos o adaptació al canvi del cervell. Tot i que aquesta part de la intel·ligència té més tendència a ser innata, podem entrenar la memòria o la concentració o el càlcul aconseguint una millora substancial en el rendiment cognitiu, però no arribarem ni a la telecinesis ni al control mental dels altres com s’especula a la pel·lícula.

Respecte a la intel·ligència cristal·litzada o coneixements i estratègies apreses, el que no tenim és temps d’aprendre gaire més del que aprenem. Els nens petits són esponges i poden absorbir quantitats desorbitants d’informació cada dia, però la majoria ja fan escola i extraescolars, no els podem tenir endollats 24h com un ordinador, el cervell també necessita descansar i de fet és durant el son quan es consoliden els coneixements i la memòria. Hi ha massa coses per aprendre i no tenim temps per totes, ens acabarem especialitzant segons les coses que més ens motivin o que se’ns donin millor. Per tant, sí que tenim un potencial per aprendre molt, però no tenim temps (i motivació a vegades).

lucy_bigPer altra banda, vull exposar algunes possibles veritats de la pel·lícula Lucy:

  • El primer homínid australophitecus va ser batejat com a Lucy. (La creació de Lucy com la creació d’Adam)
  • Lucy in the Sky with Diamonds: cançó dels Beatles que no surt a la pel·lícula però fa referència a una droga psicodèlica que va ser usada molts anys com a expandidor de consciència i creativitat. Podria la CPH4 estar-hi basada?.
  • Canvis en el cervell o el cos podrien reflectir-se en els ulls (iridologia).
  • Com més intel·ligent es torna la Lucy menys feliç es sent, o menys somriu la Johansson.

En resum, Luc Besson segueix la seva tendència a posar una superheroïna en una pel·lícula amb grans dosis d’acció no gaire realista, i que partint d’una premissa científica falsa (i documentals de National Geographic) acaba explicant una història molt més filosòfica que no pas de ciència-ficció.

El coneixement està a tot arreu, només hem de saber com fer-lo servir.

Jugar per fer créixer el cervell

El joc és una activitat recreativa inherent i universal en el ser humà. Si mirem enrere, en l’evolució de les espècies, podrem fixar-nos que els animals que juguen són també els considerats com a més intel·ligents (primats, simis, cetacis, felins i canins principalment). En l’evolució del cervell de les diferents espècies es troba una clara relació entre la quantitat o volum d’escorça cerebral (neocòrtex) amb els temps de criança i joc familiar. Heus aquí doncs la importància del joc que ens confirma que (per bé o per mal) som l’espècie més evolucionada d’aquest planeta.

407187-animal-lovers-wild-playDurant la infància el joc és un gran motor d’aprenentatge psicomotriu, cognitiu, afectiu i social. No només juguem perquè és divertit sinó que jugant anem fent créixer el nostre cervell constantment, aprenem coses, fem connexions, que ens faran més àgils cada cop que caiguem a terra i ens aixequem, que en faran més ràpids cada cop que atrapem a un altre o fem un gol, que ens faran més llestos a cada partida (o batalla) que guanyem. El joc durant la infància és una manera divertida d’aprendre a viure tant en els animals com en nosaltres els humans.

El desenvolupament del llenguatge és el que diferencia abismalment el joc (i el cervell) dels humans respecte al dels animals. Els jocs més instintius abans mencionats (agilitat, destresa, competició) també es donen en els animals. A partir dels 2 anys, quan es comença a tenir llenguatge, els nens comencen a fer joc simbòlic, aquest consisteix en imitar la vida dels adults (fer la compra, cuinar, netejar la casa, cuidar la nina, fer de metge…). Aquest tipus de joc rarament es troba en estat salvatge, però alguns primats criats amb humans també l’han mostrat, per exemple Kanzi.

juegos-mesa-beteraEl joc social, amb regles del joc, és el joc humà per excel·lència i n’hi ha de molts tipus i per totes les edats. Jocs de taula, de cartes, d’estratègia, de rol, tots estimulen i fan créixer el nostre cervell, ens integren socialment i ens estabilitzen emocionalment. Una bona plataforma per trobar jocs idonis i assequibles per funcions cognitives específiques o indicats i recomanats específicament per trastorns diversos com el TDAH o la malaltia d’Alzheimer és la Memoryteca.

Els videojocs també ofereixen diversos efectes beneficiosos al nostre cervell, així mateix en la última reunió anual de la societat catalana de neuropsicologia es van presentar estudis on jugar al Tetris millorava el trastorn per estrés posttraumàtic, o nens amb dislèxia milloraven jugant  a videojocs d’acció.Brain-on-a-bike-exercise

Ja fa anys que qui estudia cervells mira caps als jocs i qui desenvolupa jocs té en compte els cervells. Crec recordar que el primer braintraining que va sortir era per la Nintendo DS. A partir d’aquest, n’han anat sortint molts més, per vàries plataformes, Cognifit, Smartbrain, Lumosity, Fitbrains, NeuronUp. Però no sempre cal recórrer a les grans plataformes, també hi ha algunes compilacions de petits jocs per funcions, com la que van fer a un punt tic amb les preferències dels seus alumnes adults amb queixes de memòria.

En conclusió, el joc és una bona eina a totes les edats i en totes les condicions, per mantenir, millorar o rehabilitar el cervell.

La malaltia de Parkinson i altres parkinsonismes

El Parkinsonisme és un síndrome, o conjunt de símptomes, neurològics que es caracteritza pel tremolor, la hipocinèsia, la rigidesa i la inestabilitat postural. Hi ha molts tipus de tremolors, però el típic en el Parkinson és el tremolor de repòs que es nota més en estar quiet que no pas en moviment. La hipocinèsia o bradicinèsia és el retràs en l’inici d’una resposta o moviment, és a dir una disminució dels reflexes. La rigidesa és muscular, seria com estar encarcarat i també es nota en la falta d’expressivitat facial. La inestabilitat postural, es refereix a la tendència a caminar inclinat cap endavant, amb petits passos, i als problemes d’equilibri que porten sovint a caigudes. (https://www.youtube.com/watch?v=j86omOwx0Hk)

Hi ha moltes possibles causes secundàries de parkinsonisme, una de les més freqüents és el tractament amb neurolèptics com l’haloperidol i alguns antidepressius.  Però també pot sortir en desordres metabòlics, l’encefalitis letàrgica, la sida i la malaltia de les vaques boges. Abans de diagnosticar un Parkinson, cal doncs, descartar altres causes.

PDsymp

La malaltia de Parkinson, considerada el parkinsonisme primari, va ser descrita ja fa quasi 200 anys pel doctor James Parkinson, però fa poc més de 30 anys que es va trobar el tractament amb levodopa (o L-Dopa; medicació aplicada a la pel·lícula Despertares: https://www.youtube.com/watch?v=8ErH9IkqKZw). Aquesta, però, també té els seus efectes indesitjables com les discinèsies que són moviments involuntaris i les fluctuacions On/Off en l’estat del pacient.

La substància negra és una petita àrea a la base del cervell (mesencèfal) a on es genera la dopamina, que és el neurotransmissor que fan servir les neurones que connecten amb els ganglis basals.  En la malaltia de Parkinson les neurones de la substància negra van morint progressivament i per tant es produeix un dèficit de dopamina en aquests circuïts que són els encarregats, entre altres coses, de controlar el moviment voluntari. Per altra banda, una proteïna anomenada alpha-sinucleïna s’acumula anòmalament en les neurones formant els cossos de Lewy que és el que es pot observar al microscopi en un teixit cerebral afectat.

Alguns dels símptomes inicials de la malaltia serien la pèrdua d’olfacte i el trastorns de la son en fase REM, somnolència diürna, depressió, micrografia (escriptura petita) i alentiment en el processament de la informació. I, apart de tot el síndrome motor que he citat abans, també apareixeran tard o d’hora la incontinència urinària, els trastorns visoespacials i de memòria, hipofonia o afonia, possibles al·lucinacions i disfàgia.

Com a Parkinson Plus es coneixen una sèrie de parkinsonismes primaris amb característiques addicionals. El més similar potser seria la demència per Cossos de Lewy, mentre que el Parkinson pot començar a edats relativament joves (40-50 anys), la majoria d’aquestes demències debuten a partir dels 75 amb al·lucinacions deliris apart del trastorn motor. La degeneració corticobasal (DCB), la paràlisi supranuclear progressiva (PSP) i l’atròfia multisistèmica (AMS) poden començar també al voltant de la cinquantena. En la DCB apareix un important alentiment cognitiu amb apràxia i alteració visoespacial, i en la meitat del pacients pot aparèixer el síndrome de la mà aliena. La PSP comença amb caigudes i trastorns de la mirada. La AMS, a més a més, afecta el cerebel i el sistema autonòmic (respiratori i cardíac).

CUIDAR AL CUIDADOR

Quan se’ns presenta la perspectiva d’haver de cuidar un malalt crònic o degeneratiu s’han de tenir vàries coses en compte.

L’experiència de cuidar serà molt diferent segons les característiques de la malaltia i el curs que segueixi, del l’autonomia i col·laboració del pacient, i de la personalitat i manera d’afrontar les coses del cuidador.

Les famílies del malalt s’han de reorganitzar en funció de la disponibilitat de cadascú, dels recursos econòmics (poder o no permetre’s una cuidadora) , dels recursos insititucionals (tallers de memòria, centres de dia) i de la solidaritat i suport emocional que puguin trobar a l’entorn social.

Quan el cuidador es queda sol o se sent sol davant la situació, es pot cremar.caregiver_stress

SÍNDROME DEL CUIDADOR

És una resposta inadequada a un estrès emocional prolongat. Consta de diferents fases:

A. Primera fase o de estrès laboral:  Fase d’alarma. El cuidador comença a no tenir temps per si mateix, viu per cuidar a l’altre i creu que pot amb tot.

B. Segona fase o de inadequació personal:  Fase de resistència. El cuidador começa a tenir trastorns emocionals i psicosomàtics quan no es veu recolzat pel seu entorn. Sensació d‘impotència i sentiment de culpa.

D. Tercera fase: De buit personal: Fase d’esgotament. Fatiga, bloqueig, incapacitat de presa de decisions. Mal humor. Síndrome de cuidador establert.

INDICADORS O SÍMPTOMES D’ALARMA

  • Pèrdua de paciència, s’enfada de seguida, irritabilitat, susceptibilitat.
  • No disfruta de res, pèrdua d’aficions.
  • Trastorns de la son i la gana.
  • Símptomes d‘ansietat i depressió.
  • Consum d’alcohol o tranquilitzants.
  • Aïllament social, descuit de l’aspecte personal.
  • Somatitzacions: Asma, úlcera, cefalea, herpes, tiroides, hipertensió, arrítmies…

CAREGIVERSPer valorar la sobrecàrrega en el cuidador, se sol fer servir l’escala autoadministrable de Zarit. La trobareu en aquest link per si li voleu fer una ullada o la necessiteu per algun cas.

http://knowalzheimer.com/sindrome-del-cuidador-quemado/
COM CUIDAR AL CUIDADOR

  • Acceptar que hi ha un problema i que caldrà demanar ajuda. Aprendre a delegar.
  • No amagar la malatia socialment, parlar de l’evolució amb família i amics.
  • No oblidar-se d’un mateix. Mantenir aficions i cercles socials.
  • Demanar ajuda professional especialitzada, tenir el màxim d‘informació sobre què podem esperar de la malaltia i de com evolucionarà. Apuntar-se a un grup d’ajuda mútua (GAM), per exemple l’associació de famíliars d’Alzheimer de Barcelona (http://www.afab-bcn.org/) o consultar blogs associats.
  • Planificar detingudament tant a llarg termini com el dia a dia. Prioritzar.
  • Cuidar la dieta i descansar adequadament. Si cal, aprendre tècniques de relaxació.
  • Promoure l’autonomia del pacient tant com es pugui. Lo que pugui fer que ho faci, si cal supervisar, sense intervenir gaire.
  • Aprofitar els centres de dia i cuidadors externs per tal de tenir temps per fer altres coses de casa o d’esbarjo.

DIFÍCILMENT CUIDAREM D’UN ALTRE SINÓ ENS CUIDEM NOSALTRES MATEIXOS