Alice i l’Alzheimer presenil

En la cúspide d’una carrera exitosa com a professora de lingüística a la Universitat de Columbia, Alice comença a tenir lapsus. Primer, una paraula que no surt, no pas poc feta servir, sinó del vocabulari tècnic habitual. Un altre dia es desorienta quan surt a córrer pel voltant del campus on treballa. S’espanta, sospita que alguna cosa va malament, i visita a un neuròleg.

L’Alice té només 50 anys i de sobte és diagnosticada de malaltia d’Alzheimer d’inici precoç o presenil. Tal com li explica el neuròleg, la malaltia fa anys que està actuant en el seu cervell, però el seu nivell d’activitat intel·lectual i reserva cognitiva l’ha anat retardant i emmascarant fins ara.alzheimer alice

Alice s’enfada quan preveu el progressiu deteriorament de les seves capacitats. Desitjaria tenir un càncer, que té més acceptació i suport social, que no pas haver de patir la vergonya del declivi dels coneixements i el prestigi acadèmic, treballats durant tants anys. Tot i així, el que més li angoixa del recent diagnòstic és la impotència de veure’s desaparèixer paulatinament a ella mateixa en un futur pròxim.

Per tot això, suggereix als seus fills fer-se la prova genètica ja que tenen un 50% de probabilitats de tenir el gen de la presenilina que causa aquest tipus d’Alzheimer.

A partir d’aquest moment, ella mateixa es posa a prova amb exercicis de vocabulari i de memòria per frenar el deteriorament. Comença a fer servir estratègies compensatòries. És una dona de recursos i s’ho apunta tot al mòbil, és molt conscient que cada cop més coses se li escapen de les mans i comença a planificar el final de la seva vida. La família no en vol saber res cada cop que ella expressa la por de deixar de ser ella mateixa. Se sent sola i poc recolzada, per això s’implica en una associació de malalts on deixa clar que ella no pateix la malaltia, hi lluita, cada dia, cara a cara, i es frustra, però també aprèn a gaudir de les petites coses i a viure cada moment.

La malaltia avança ràpidament i Alice comença a perdre el control de la seva vida que han d’assumir entre el seu marit i una cuidadora familiar. Un dia troba aquelles instruccions que ella mateixa s’havia deixat a l’ordinador, però ja no es capaç d’executar-les. La vida segueix, la malaltia avança. Cap al final, i pràcticament sense paraules per comunicar-se, només les emocions connecten amb el que queda de l’Alice dins aquell cos prematurament envellit i deteriorat.

Still Alice és probablement la pel·lícula més fidedigna sobre la malaltia d’Alzheimer i això que n’hi ha moltes. Potser pel fet de tractar de l’Alzheimer de tipus presenil, que no només és més pur (no s’hi barregen els diversos efectes i condicions de l’envelliment) sinó que té una evolució més ràpida i fulminant. Que l’autora del llibre en el qual esta basada la pel·lícula sigui una neurocientífica també li dóna un extra de credibilitat que fa que la resta de gent del gremi no puguem trobar cap mena de detall criticable en la història. Com a pel·lícula, m’agrada que no faci servir l’habitual recurs de la llàgrima fàcil i que es limiti al realisme de descriure’ns els fets i les situacions que es poden donar. I, sobretot, vull destacar la interpretació de Julianne Moore, que amb poques paraules aconsegueix dir-nos moltes coses i posar-se a la pell del malalt d’Alzheimer en totes les seves fases, des del mal pressentiment, la por i la incertesa del principi, passant per l’angoixa i la desorientació, a l’aïllament i la impotència de les fases finals.

Per acabar, cal destacar que, encara que l’Alzheimer abans dels 65 anys és minoritari (a Espanya s’estima que hi ha 14000 casos de demència presenil), la prevalença total d’aquesta malaltia supera els 600000 casos i encara n’hi ha molts que no es diagnostiquen. Detectar una malaltia d’Alzheimer a temps, pot alentir considerablement el deteriorament i millorar la qualitat de vida de l’afectat mitjançant varis recursos i tractaments.

Georgina Vinyes i Junqué

Anuncis

TCE, conseqüències i tractament

El traumatisme cranioencefàlic (TCE) es la primera causa de mort o discapacitat en gent jove.

EL TCE és una lesió de les estructures intracraneals, que es presenta com a conseqüència de:

  • Una col·lisió entre el cap i una superfície, amb fractura o no del crani (accidents de trànsit, caigudes)
  • La perforació del crani per algun objecte punxegut o afilat
  • Els moviments sobtats d’acceleració/desacceleració o forces d’inèrcia.
carcrash_by_IanHampton_Flickr

by IanHampton on Flickr

Aquest impacte pot originar un deteriorament de les funcions cerebrals amb els següents símptomes inicials: dificultats en la parla, convulsions, asimetria de les pupil·les, pèrdua de coneixement, vòmits i en nens petits somnolència excessiva, o irritabilitat i plor continu.

En cas de reconèixer algun d’aquests símptomes en un accidentat, feu el següent:

  1. Truqueu a emergències.
  2. No mogueu la persona accidentada.
  3. No retireu projectils de la ferida del cap.
  4. No retireu el casc si és un motorista.
  5. Si és un nen petit que ha caigut de cap no l’aixequeu de terra.

Sobretot heu d’intentar mantenir la persona desperta i quieta fins que arribi una ambulància.

Quan la persona accidentada sigui atesa per un metge, se li passarà lEscala de Coma Glasgow que valorant la obertura ocular, la resposta verbal i la resposta motora determinarà la gravetat del TCE. Mitjançant aquesta puntuació podrem fer-nos una idea de l’abast de la lesió cerebral abans de fer un TAC o una ressonància magnètica (RM) i del pronòstic que podem esperar per les pròximes setmanes i mesos.

Mitjançant la prova d’imatge cerebral (TAC o RM) podrem valorar i quantificar millor les lesions focals (cop/contracop, hemorràgies) i difuses (lesió axonal difusa). Una vegada valorat tot el dany cerebral primari, causat pel TCE, a la unitat de cures intensives treballaran per evitar el dany secundari causat per la mateixa lesió.

Tot i que el cervell està en remull protegit pel líquid cefaloraquidi, les forces d’acceleració i rotació brusques que es produeixen en un TCE fan que xoqui contra el crani i es produeixin contusions i laceracions (ruptura de les membranes i del teixit) en el cervell, tant en la zona frontal (si és on es produeix el cop) com a la part posterior de cervell, degut a l’efecte rebot, (efecte cop/contracop).

by Matt Biddulph on Flickr

by Matt Biddulph on Flickr

Per altra banda, aquest moviments d’acceleració sobtats (fuetada cervical) fan que tant els axons (connexions) de les neurones com els vasos sanguinis s’hagin d’estirar seguint la inèrcia del cap i molts no ho aguanten i es trenquen produint lo que es coneix com a lesió axonal difusa i hemorràgies de més o menys magnitud. Per entendre’ns és com si agafeu un manat de pastanagues per les fulles verdes i li feu una bona sacsejada, quantes en sortiran volant i quedaran desconnectades?

Davant d’aquestes lesions el metge no hi pot fer res perquè el mal ja està fet, per això el tractament es centrarà en evitar el dany secundari. Aquest es produeix degut a que el teixit cerebral s’inflama com a reacció a les lesions. Aquesta inflamació del teixit cerebral i l’augment del líquid (edema cerebral) fan pujar la pressió intracraneal (PIC). Paral·lelament, també es redueix la quantitat d’oxigen que arriba al cervell (hipòxia). Tot plegat no només pot augmentar les seqüeles (sobretot a l’hipocamp i memòria) sinó que posa en perill la vida de la persona. Per això l’atenció mèdica ràpida és crucial.

Passada aquesta fase crítica del TCE, entrarà en escena el neuropsicòleg que valorarà l’afectació de les funcions cognitives i les seqüeles emocionals produïdes pel dany cerebral. Es dissenyarà un programa de rehabilitació a mida per tal de potenciar i encaminar l’auto-regeneració i reorganització espontània del cervell cap a les funcions que interessi en cada cas i així aprofitar al màxim la plasticitat neuronal i cerebral. Amb una bona rehabilitació neuropsicològica els primers mesos després de la lesió es podran minimitzar molts dèficits a llarg termini.

by Oleg. on Flickr

by Oleg. on Flickr

Per acabar, només recordar que l’única manera de prevenir un TCE és posar-se el casc (i cordar-se’l) si vas en moto o bicicleta o si la teva feina ho requereix per seguretat. I, evidentment, cordar-se el cinturó quan viatges en cotxe.

Fer-se un test de tant en tant

L’esperança de vida ha augmentat fins a tal punt que, no només tenim una piràmide de població invertida, sinó que a més gairebé un 25% de la població és major de 65 anys a Barcelona.

Idealment la tercera edat, o la jubilació, hauria de ser una època de descans, de reflexió i de gaudi de les coses que sempre es van voler fer i mai hi va haver temps per fer-les. De fet la paraula jubilació deriva del jubileu que era un any sabàtic festiu que se celebrava cada 50 anys.

Malauradament, en molts casos, en arribar aquesta etapa, la vida s’ha anat complicant amb un cúmul de pèrdues i dols: malalties cròniques, la pèrdua d’amics i familiars, i la disminució de capacitats físiques i sensorials que interfereixen en fer coses de les que abans es gaudia.

Si aquest procés d’envellir no es porta amb una bona actitud pot resultar una càrrega molt pesada per al benestar psicològic i portar a emocions negatives com la tristesa, l’ansietat, la solitud i la baixa autoestima. Tots aquests sentiments, al seu torn, ens conduïran a l’aïllament social, al deteriorament cognitiu i, fins i tot, a la demència si la solitud i la falta d’estimulació s’allarga.3945656390_2d78b9c0b1_z

Tornant a l’esperança de vida, avui dia quan ens jubilem encara ens poden quedar aproximadament 20 o 25 anys de vida i cal que en preguntem com els volem viure.

Els metges es limiten a demanar-nos una analítica cada 6 mesos per controlar els desequilibris metabòlics i a compensar la majoria de problemes amb medicació. Així com tenim aquesta consciència de passar un test en sang periòdic, hauríem també d’agafar el bon costum de passar un test mental almenys un cop l’any per controlar no només l’estat d’ànim sinó també la memòria i altres capacitats cognitives.

Aquest control periòdic ens servirà per detectar si alguna cosa pot anar malament en el nostre cervell i evitar, mitjançant els exercicis adequats, una avaria més gran en el sistema que pugui portar a la demència. El nostre cervell és una màquina gairebé perfecta, es repara sola sense gaire esforç si sabem a on actuar. Per això, caldria passar una inspecció periòdica de la memòria com qui passa la ITV a un cotxe que ja té uns anys.

IMG_6806Amb aquesta finalitat existeixen els tests de cribratge o screening de deteriorament cognitiu. S’utilitzen per detectar la presència o absència d’un possible problema de memòria. N’hi ha molts de diferents, però tots duren menys de 15 minuts i són suficients per fer-nos una idea de com funciona el cap en qüestió.

Tot i que en cap cas aquests tests són per diagnosticar el tipus de deteriorament cognitiu o de demència, ens donaran una idea de si cal o no fer una valoració més exhaustiva per tal d’establir un diagnòstic i un tractament personalitzat.

Contacta’m sense compromís per obtenir més informació. La primera consulta, i test breu, és gratuïta.

Entrevista sobre l’esclerosi múltiple

En motiu del dia mundial per l’esclerosi múltiple, s’ha publicat al blog de la comunitat mèdica Saluspot 

una entrevista que la periodista Paloma Lozano me va fer abans d’ahir com a neuropsicòloga del Centre Denken

Què és l’esclerosi múltiple?

GVJ : L’esclerosi múltiple és una malaltia autoimmune del sistema nerviós que cursa amb lesions en la substància blanca i inflamació de la mateixa i que pot manifestar-se amb molta varietat de símptomes.

Es tracta d’una malaltia autoimmune. Quin és exactament el paper del sistema immunitari en aquesta malaltia ?

GVJ : El sistema immunitari és l’encarregat de defensar el nostre cos d’agents externs potencialment nocius. En l’esclerosi múltiple alguns dels glòbuls blancs malinterpreten les cèl·lules de la substància blanca i comencen a atacar-les.

Com és possible que les cèl·lules de defensa del cos surtin dels vasos sanguinis?

GVJ : La barrera hematoencefàlica és una espècie de duana o filtre sanguini que protegeix el cervell de molts components que circulen en la sang. En l’esclerosi múltiple, per alguna raó desconeguda, els limfòcits o cèl·lules T es colen a través d’aquesta barrera.

By MTSOfan on Flickr

By MTSOfan on Flickr

Què fan exactament aquestes cèl·lules quan estan en el sistema nerviós central?

GVJ : Quan els limfòcits arriben als teixits del sistema nerviós central malinterpreten les cèl·lules que componen les beines de mielina que recobreixen les connexions cerebrals i comencen a atacar-les.

És una malaltia genètica o influeixen factors ambientals? Influeixen especialment els de tipus víric?

GVJ : No està molt clar encara per què es desenvolupa la malaltia, però la majoria d’hipòtesis apunten a un origen multifactorial. Sol haver-hi una combinació de vulnerabilitat genètica amb factors ambientals (podria ser un virus durant la gestació o la infància) que en algun moment han debilitat o predisposat al sistema immunitari a tenir una reacció anòmala

És hereditària o contagiosa?

GVJ : L’esclerosi múltiple no és una malaltia contagiosa i tampoc és clarament hereditària. Encara que hi ha alguns gens que poden fer-te vulnerable, hi ha molts més factors ambientals que intervenen. En cas d’un familiar de primer grau afectat només hi ha un 3% de possibilitats que afecti un altre.

by Emily Raw on Flickr

by Emily Raw on Flickr

Existeix una major propensió a aquesta malaltia en funció del sexe, l’edat o la zona geogràfica?

GVJ: Com en la majoria de malalties autoimmunes, hi ha més dones afectades que homes. La malaltia sol manifestar-se entre els 20 i 50 anys. La zona geogràfica també és important en aquesta malaltia perquè el risc és molt més gran en l’hemisferi nord i en la raça caucàsica .

Els símptomes d’aquesta malaltia són molt variats. De què depèn que es manifestin uns símptomes o altres? És important la zona del cos on es manifesten aquests símptomes?

GVJ : Els símptomes de la malaltia van en funció de la localització de la lesió que els produeix i les connexions que interromp. En la majoria de casos es produeixen lesions que donen símptomes sensitius a la pell, com un formigueig o falta de sensibilitat, o motors, com la falta d’equilibri o de força. Si s’afecten les connexions visuals tindrem visió doble o neuritis òptica. També es poden produir problemes en la parla, fatiga, depressió, problemes en empassar o símptomes intestinals.

Empitjoren els símptomes en funció de les condicions ambientals?

GVJ : El curs de la malaltia pot afectar-se per moltes condicions ambientals. Un virus o debilitació del sistema immune, un període d’estrès, un embaràs … poden empitjorar la malaltia.

Es tracta d’una malaltia progressiva o va per brots?

GVJ: En la majoria de casos l’esclerosi múltiple és una malaltia progressiva i degenerativa. Així i tot, el curs de la mateixa és diferent en cada persona. En la majoria d’afectats funciona amb brots o exacerbacions que després d’un tractament pal·liatiu remeten deixant o no una seqüela permanent. Aproximadament un 10% dels casos són primàriament progressius i no produeixen atacs, però van empitjorant el seu estat físic i mental progressiva i silenciosament.

Com és el diagnòstic de l’esclerosi múltiple? És complicat? Hi ha alguna prova segura per confirmar la malaltia?

By Palo at Flickr

By Palo at Flickr

GVJ: El diagnòstic no és fàcil, els criteris utilitzats impliquen un parell d’atacs no molt separats en el temps, amb lesions confirmades en una prova de ressonància magnètica nuclear i una punció lumbar per confirmar símptomes d’inflamació en el sistema nerviós central. Però no sempre és fàcil encaixar en estàndards, perquè cada persona funciona de manera diferent. Moltes vegades cal descartar altres malalties similars per arribar al diagnòstic d’esclerosi múltiple.

En què consisteix el tractament ? Hi ha un tractament “estàndard” o hi ha diversos diferents? Ajuden realment?

GVJ : L’esclerosi múltiple no es pot curar, els tractaments actuals s’usen principalment en les formes que cursen amb brots, amb antiinflamatoris per pal·liar el brot, i amb interferons i altres fàrmacs que actuen sobre el sistema immune per intentar evitar nous brots . S’assumeix que aquests tractaments tenen més beneficis que inconvenients en la malaltia.

És important també la teràpia amb psicòlegs per tractar l’ansietat i depressió associada a la malaltia i amb neuropsicòlegs per poder rehabilitar o prevenir el deteriorament cognitiu que poden produir les lesions al cervell.

No existeix encara cura per aquesta malaltia. Cap a on apunten les investigacions?

GVJ: L’últim medicament, Fingolimod, que ha sortit al mercat, sembla que pot reduir els atacs a la meitat en un període de dos anys i que és de presentació oral, a diferència dels interferons, que han de ser punxats. Així i tot no està lliure de riscos potencialment fatals, amb la qual cosa s’ha reduït la seva administració als pacients amb esclerosi múltiple molt agressiva.

Com afecta l’evolució aquesta malaltia en el dia a dia d’una persona? És totalment incapacitant a llarg termini?

GVJ: Sempre he pensat que la incertesa d’un següent atac o de l’evolució ha de ser una de les pitjors coses a suportar en aquesta malaltia . No es pot saber com evolucionarà cada persona, hi ha massa factors que hi intervenen. He vist malalts relativament joves amb moltes seqüeles i gent gran amb molt poques. Pot ser molt incapacitant a la llarga o molt poc. Crec que el millor que es pot fer en el dia a dia és aprendre a viure en el moment i gaudir-lo. És important una bona salut mental i bona actitud davant els problemes que puguin presentar-se. Estar ben informat, cuidar-se i prevenir tot el que es pugui presentar i complicar la malaltia.

La neurogènesi

Fins fa poc més de 30 anys la comunitat neurocientífica creia que naixíem amb un nombre determinat de neurones en el nostre cervell que anàvem connectant o perdent en la mesura que creixíem. Era impensable, per exemple per Ramon i Cajal, que una cèl·lula tant complexa i ramificada com és la neurona pogués regenerar-se o dividir-se igual com fan altres cèl·lules com les de la pell.

neuronaEn les ultimes dècades s’ha anat descobrint que efectivament existeix un procés de neurogènesi; és a dir, un procés de generació de noves neurones a partir de cèl·lules precursores.

Quan als anys 60 el doctor Altman, experimentant amb cervells de rata i conill, va veure que els hi creixien cèl·lules tenyides després d’haver injectat timidina als animals, va quedar molt sorprès i la comunitat científica se li va tirar a sobre titllant-lo de mentider. Tot i així, va despertar la curiositat d’uns quants que van seguir estudiant en aquesta línia contracorrent, per exemple Elizabeth Gould que a finals dels anys 90 va demostrar en un estudi amb primats que els naixien neurones noves a l’hipocamp, l’estructura cerebral encarregada de la memòria i l’aprenentatge (http://www.pnas.org/content/96/9/5263.long).

Una altra sèrie d’estudis rellevants van ser els de Hebb i cols., comparava els cervells d’unes rates que havien estat aïllades una gàbia buida en una habitació fosca amb els d’unes altres que havien viscut jugant, fent exercici i relacionant-se amb els científics. Evidentment els cervells de les rates de l’ambient enriquidor tenien les neurones més ramificades, més interconnectades i produïen molta més neurogènesi.arbre

Tot i així, els científics no s’ho van voler creure fins que no es va provar el mateix en el cervell humà, i finalment es va fer, en pacients majors de 60 anys que patien de càncer i es van deixar tenyir el cervell en pro de la ciència. Van trobar que la taxa de creixement neuronal era d’entre 500 i 1000 noves neurones diàries en el girus dentat de l’hipocamp.

(http://www.nature.com/nm/journal/v4/n11/full/nm1198_1313.html)

A partir de l’aprovació científica d’aquests primers estudis n’han anat sortint molts més que demostren que:

Evidentment, descobrir que les neurones poden reproduir-se cada dia, fins i tot en un cervell vell, dóna un nou impuls a la ciència per buscar nous tractaments per l’Alzheimer i el Parkinson entre altres malalties.

Però encara és més important saber que podem fer créixer noves neurones cada dia, connectar-les i reciclar les que ja no ens serveixin. Els ambients estimulants, els nous aprenentatges, l’exercici físic i estar animat són la clau per una bona salut cerebral i per prevenir futurs problemes.

 

 

Ictus: Tipus i factors de risc

L’ictus té tants noms que pot confondre a la gent, per això cal explicar-ho un mica. Els de la ciència en solem dir accident vascular cerebral (AVC) o ictus cerebral, però al carrer es parla d’atac de feridura o vessament cerebral.

Se’n diu atac perquè és un episodi sobtat que afecta la circulació de la sang al cervell. La sang és l’encarregada de portar l’oxigen i els nutrients a les neurones i mantenir-les vives. Poden haver-hi dues raons per les quals s’interrompi la circulació de la sang, una pot ser la oclusió o embús d’una artèria i l’altra la ruptura o trencament de la mateixa. Tant si es queden sense reg sanguini com si s’inunden de sang les neurones poden acabar morint i produir una lesió cerebral permanent.

L’ictus o infart isquèmic es produeix quan un “tap” no deixa arribar la sang a una zona del cervell. Què pot fer un “tap”?ictus

  • Trombosi: un coàgul sanguini produït a les artèries cerebrals, sovint crescut en una placa d’ateroma (cúmul de colesterol a la paret de l’artèria) produeix un ictus aterotrombòtic.
  • Embòlia: el coàgul prové del cor o d’artèries perifèriques però s’ha embussat quan circulava pel cervell, produeix un ictus cardioembòlic.
  • Es pot donar el cas que aquest “tap” no es mantingui prou temps per causar danys cerebrals permanents llavors parlaríem d’un atac isquèmic transitori (AIT)

L’ictus hemorràgic, o vessament cerebral, passa quan es trenca una artèria. Aquesta ruptura podria ser produïda també per una trombosi, però generalment està més associada a la ruptura d’aneurismes que són aprimaments de la paret arterial que formen com un sac (o culdesac) a les artèries sovint associats a la hipertensió arterial. I en adults joves cal considerar una malformació arteriovenosa de naixement.

Per informació més gràfica us deixo un vídeo explicatiu que ens donarà uns quants números al respecte. 

Condicions de risc:

  • L’arteriosclerosi: és la pèrdua d’elasticitat dels vasos sanguinis. Els debilita.
  • Aterosclerosi: acumulació de plaques (o ateromes) de colesterol a les parets arterials.
  • Estenosi de caròtides: la caròtida és l’autopista d’entrada de sang al cervell, si a causa de les dues condicions de risc anteriors es va tancant (o estenosant) s’incrementa la probabilitat d’ictus.

Factors de risc:

  • Hipertensió arterial: produeix arteriosclerosi. 40% dels ictus poden atribuir-se a la hipertensió.
  • Diabetis: de 2 a 4 vegades més de risc d’ictus respecte població normal.
  • Colesterol i triglicèrids: produeixen aterosclerosi.
  • Obesitat: va associada a la diabetis i a la hipertensió
  • Sedentarisme: l’exercici canvia el colesterol dolent (LDL) pel bo (HDL)
  • Alcoholisme: una copa de vi al dia pot ser beneficiosa, el consum excessiu pot fer molt mal.
  • Tabaquisme: debilita les artèries, redueix l’oxigen que arriba al cervell i altres òrgans.

Detectar un ictus: és important córrer a urgències per tal de minimitzar el dany cerebral i evitar seqüeles permanents. La Fundació Ictus recomana: davant la sospita d’ictus demana a la persona afectada que: 1. Somrigui (l’expressió facial és simètrica?); 2. Aixequi un braç (perd força d’alguna banda?); i 3. Parli (s’entèn el que diu?). Amb aquests 3 símptomes en tenim prou per saber si estem davant un ictus i trucar al 061 ràpidament.

Finalment comentar que tal com hem de córrer quan detectem un ictus també és important no demorar-se a l’hora de fer la rehabilitació, no només de la part motora o física, sinó també de les seqüeles cognitives. La plasticitat cerebral permet reorganitzar les funcions afectades en altres zones del cervell no afectades per l’ictus.

Mindfulness, salut i cervell

La societat d’avui dia ens pressiona a fer varies coses al mateix temps (multitasking), a posar el pilot automàtic, a no estar gaire presents conscientment a la nostra vida, a no escoltar el nostre cos.

Els mitjans de comunicació i la publicitat ens forcen a comparar-nos entre nosaltres i amb els models estàndards que ens imposen i a intoxicar-nos amb autocrítica. Vivim estressats i atabalats per la incertesa davant de la velocitat dels canvis socials i tecnològics. Ens passem tant de temps recreant-nos en dubtes i culpes del nostre passat i anticipant ansiosament el nostre futur que ens descuidem de viure aquí i ara.

La tècnica del Mindfulness o consciència plena prové de la meditació budista, es va popularitzar a occident a través d’una clínica que va fundar Jon Kabat-Zinn a principis dels anys 80 a Massachusets.

mindfulness

El programa Mindfulness Based Stress Reduction (MBSR) ha demostrat la seva efectivitat en condicions mèdiques diverses. A la dècada dels 90 neix a Anglaterra la Teràpia Cognitiva basada en Mindfulness (MBCT) que combina la MBSR amb la teràpia cognitiva conductual, per especialitzar-se sobre el tractament de la depressió recurrent.

El concepte psicològic de Mindfulness consisteix centrar l’atenció conscientment en el moment present, acceptant pensaments i emocions, sense emetre’n judicis. Moltes persones tenen tendència a la rumiació que seria el recrear-se compulsivament en emocions i experiències negatives del passat i a la preocupació que seria anticipar potencials experiències i sentiments negatius futurs. Tant la rumiació com la preocupació són arrel de problemes d’ansietat i depressió.

Amb un bon entrenament, aprendrem a respirar, a relaxar-nos, a ser conscients de la tendència a rumiar i a preocupar-nos, podrem identificar les situacions i emocions implicades, distanciar-nos-en per agafar perspectiva i analitzar-ne punts positius i negatius, agafar consciència i acceptar les emocions sense culpes ni judicis negatius. Mitjançant només 10-15 hores d’entrenament podem ensenyar al nostre sistema nerviós a funcionar d’una manera més adaptativa i fer un canvi de vida i d’actitud que millorarà la nostra qualitat de vida.

Apart de millorar l’ansietat i la depressió, el Mindfulness pot:

  • Incrementar la nostra capacitat cognitiva: funcions executives, memòria i resolució de problemes (http://goo.gl/ZLfuMk)
  • Incrementar la densitat de substància grisa cerebral (http://goo.gl/AyY4EH)
  • Millorar la resistència del cervell al problemes associats a l’edat (http://goo.gl/5ajtlZ)
  • Reforçar el nostre sistema immunològic (http://goo.gl/F06NRh)
  • i tot sense efectes secundaris adversos!

Neuro_brain_in_meditationCada cop hi ha més estudis científics demostrant els efectes beneficiosos del Mindfulness en la salut de les persones. I cada cop s’aplica en més àmbits: escoles, empreses, hospitals, presons…

Tenint en compte que l’estrès i l’ansietat són els desencadenants o grans contribuïdors de la majoria de malalties, les aplicacions potencials del Mindfulness són inacabables: malalties cardiovasculars, trastorns de l’alimentació, problemes de pell, insomni, dolor crònic, addiccions, problemes digestius, asma, migranya…

I per acabar, el més important, establir un hàbit de meditació conscient pot prevenir la gran majoria de problemes de salut associats a l’ansietat, promoure el creixement personal, reduir la ingesta de medicaments, augmentar el benestar propi, reduir conflictes amb persones properes i promoure una societat més justa i conscient.